Viure a poc a poc, també a l’ensenyament

No és gaire sorprenent que el moviment Slow hagi tingut tanta difusió, al cap i a la fi, es tracta d’un conjunt de propostes inspirades en el sentit comú que aporten beneficis gairebé immediats a les nostres vides. L’any 1999 es va fundar a Itàlia el moviment Cittaslow, inspirat en una associació, també italiana, anomenada Slow food. L’any 2004 es va publicar el llibre In Praise of Slowness, traduït al castellà amb el títol Elogio de la lentitud, en què Carl Honoré, un periodista canadenc que viu a Londres, proposava lluitar contra la tirania de la pressa per recuperar la qualitat de vida perduda en el món occidental. Avui dia és habitual sentir-ne parlar als mitjans de comunicació i es poden trobar a la xarxa un bon grapat de projectes relacionats amb aquesta visió de la vida. El més conegut continua sent l’slow food, que proposa assaborir a poc a poc àpats preparats amb delicadesa i atenció, amb productes conreats de manera natural i tradicional.

No cauré en el parany d’atribuir l’adjectiu ‘nova’ a aquesta filosofia. Potser la clau de l’èxit que ha assolit és el fet que posar-la en pràctica requereix tan sols l’esforç de recordar com feien moltes coses els nostres avis. L’hàbit de dedicar a cada activitat el seu temps just millora no tan sols la nostra salut física i mental, sinó també la comunicació i, per tant, la convivència. La vida accelerada actual no és més que una mala gestió del temps que comporta riscos molt greus per a la salut i les relacions humanes.


M’agradaria aplicar la lògica de viure a poc a poc a la docència. Com se’n diria? Ensenyament pausat? Pedagogia lenta? Educar requereix temps: temps per conviure, per aprendre junts, per llegir, parlar, discutir, valorar... De vegades, calen anys per adonar-se d’allò que realment ens va ajudar a aprendre i encara més per adonar-nos que no cal continuar fent a l’aula tantes coses que a nosaltres tampoc no ens van ajudar gaire quan érem alumnes. Fa mesos que penso en les implicacions que afluixar l’accelerador tindria en la millora de la nostra tasca docent. Hi ha tantes coses importants que es poden fer bé, si es fan amb temps i atenció! En desgrano unes quantes, amb la intenció d’ampliar la llista després de l’estiu. Ens cal prou temps per...

1. Conèixer els alumnes des de la primera sessió i aprendre’n els noms abans d’acabar la segona.
2. Convidar el grup a pensar en tot allò que li agradaria fer durant el curs, a explicar-ho al grup i fer-ne plegats una selecció que després posarem al calendari.
3. Preguntar-los què fan durant el temps lliure i cercar a internet alguna cançó dels grups que escolten a l'iPod. Explicar-los què faig jo durant el temps lliure i recomanar-los algun llibre, alguna pel·lícula o fer-los escoltar alguna cançó amb l’excusa de fer una activitat de vocabulari.
4. Anar al cine per poder veure una pel·lícula que veuen els alumnes o la que jo voldria recomanar amb prou referències. Qui diu una pel·lícula diu una obra de teatre, un concert o una exposició sobre escriptors a l’exili...
5. Cercar als mitjans de comunicació textos variats sobre temes que puguin interessar l’alumnat, que també m’interessin a mi i em serveixin per organitzar activitats en què els joves escolten, llegeixen, interpreten, comenten i escriuen.
6. Reunir-me amb companys i companyes de la meva assignatura, perquè segur que podem compartir idees i materials, a més d’organitzar alguna sortida conjunta amb tots els grups del mateix nivell.
7. Parlar amb companys d’altres assignatures per arribar a alguns acords necessaris sobre diversos temes com ara què fan amb l’expressió oral i escrita en les seves classes o quins temes de genètica o geografia humana podria incloure en els textos que els alumnes llegeixen i escriuen amb mi.
8. Actualitzar els coneixements de l’àrea i estar al dia en mètodes d’ensenyament, llegint i assistint a cursos o xerrades almenys un cop per setmana.
9. Informar-me de la programació de TV per entendre algunes de les converses dels nois i noies que tinc a l’aula i recomanar-los aquells reportatges boníssims que fan de tant en tant als canals no majoritaris.
10. Xerrar tranquil·lament amb cada grup els primers deu minuts de classe almenys un cop per setmana: que si tenen dos exàmens el mateix dia, que els corregeixi un cartell que volen penjar, que quan anirem d’excursió, que el teatre de l’any passat va molar molt, que si anirem un altre cop a fer de públic a la tele, que en Jordi i l’Aina s’han barallat...
11. Demanar als alumnes que em convidin a visitar els seus espais personals a internet i felicitar-los per tota la feina que hi fan. Descobrir en un fotolog que en Jordi i l’Aina s'han reconciliat.
12. I també, és clar, escriure en un blog com aquest i convidar els meus alumnes a fer-hi un cop d’ull, si els ve de gust.

Si és cert que, com diu Honoré, cal gaudir treballant per treballar millor, estic convençuda que l’Slow teaching té futur. Si a l’etapa infantil es parla d’aprendre jugant, a la secundària podríem parlar d’aprendre vivint, amb el temps necessari per comunicar-se i relacionar-se amb els altres. Només així el rendiment acadèmic pot compaginar-se amb els aprenentatges necessaris per viure millor. ¿No és aquest l’objectiu de l’educació?

Escriure després de llegir

Quellegeixes.cat és un fòrum de lectors apadrinat per Vilaweb i la Institució de les Lletres Catalanes. Per participar-hi només cal registrar-se, amb algunes dades personals. S'hi poden llegir comentaris de llibres, ordenats per gèneres, i enviar el comentari propi, a més de participar en fils de debat sobre temes d'actualitat relacionats amb la literatura. Els participants s'agrupen en tres seccions: llapis (fins a 11 anys), boli (de 12 a 16) i ploma (més de 16). Es poden visitar les tres seccions i escriure missatges només a la secció corresponent a l'edat de la persona registrada. A mi m'han enviat a la ploma, tot i que vaig a l'institut! Però no és sobre la secció d'adults, sinó de les altres, que voldria escriure.

Fer una visita per les seccions infantil i juvenil del fòrum ens fa adonar que hi ha participants molt joves avesats a llegir literatura que, a més, escriuen força en fòrums de la xarxa. M'ha interessat especialment comprovar quines lectures tenen més èxit entre els joves de 12 a 16 anys, la franja d'edat de la secundària obligatòria. Hi predominen els llibres d'argument fantàstic-llegendari, que sovint es presenten en sagues que arriben a sumar milers de pàgines. També hi ha els llibres dels nostres escriptors nacionals pensats per a joves, amb ingredients d'aventura moderna i valors morals, alguns dels quals tenen lectors fidelíssims i resisteixen tranquil·lament el pas d'una dècada. Però també hi ha una presència significativa de lectures que no podem considerar exclusivament juvenils. Per exemple, a la secció Estem llegint, una mena de club de lectura virtual, ara hi ha un debat sobre El perfum, de Patrick Süskind i l'anterior era sobre La lladre de llibres, de Zusak, Markus.

Les opinions dels joves de 12 a 16 anys sobre obres literàries, solen ser breus i força subjectives, que no vol dir poc argumentades. N'agafo tres fragments d'entre els més llegits:

El primer capítol m'ha deixat descolocada...
A mi m'està agradant molt aquesta novel·la perquè és plena d'aventures i sempre m'hauria agradat tenir poders màgics! per fer coses, ara mateix no sé quines, però amb poders tot seria diferent, segur!
...Recordo que em va agradar molt pq és el que dieu, t'hi sents identificada.

Però també n'hi ha que són comentaris clars, sintètics i ben estructurats:

Aquest Nadal m'he llegit El viatge de l'elefant de Jose Saramago. La novel·la tracta del viatge d'un elefant donat com a regal del rei de Portugal a l'Arxiduc d'Austria. En la meva opinió és un llibre que esta molt bé, ja que barreja trets d'humor inteligent existents en els dialegs entre personatges encara que es més frequents l'humor de l'autor, que és qui narra el llibre i ens explica petits detalls de l'època en que esta ambientada la novel·la. És un llibre que és molt fàcil de llegir i que recomano a tothom.

Si feu una cerca als fòrums del Quellegeixes, trobareu opinions sobre títols, sobre autors, sobre l'ús que fan de la biblioteca... Només cal posar un mot al cercador i anar llegint: tot un treball de camp! Als profes d'institut els recomano llegir el fil "Lectures obigatòries", digne d'una profunda reflexió. Vegeu-ne només un parell:

Us volia parlar de les lectures obligatories que ens fan llegir a l'institut. En el meu els llibres que ens fan llegir no m'agraden gens...

Ehem... Doncs encara teniu sort. Jo em vaig passar els dos primers cursos de l'ESO llegint Manolito Gafotas en totes les versions. (I això que jo ja me'ls havia llegit tots). Després van arribar al tema llibres super avorrits del tipus cervantes i lazarillo de tormes. Els de català de l'ESO eren encara pitjors, perquè absolutament tots tractaven del mateix: drogues i sexe. Noies que morien quan intentaven avortar, noies que es quedaven en coma per culpa d'una pastilla, bandes urbanes que es mataven entre elles...

Aquest darrer comentari podria ser una síntesi curricular de l''ESO! Estic segura que els darrers llibres a què es refereix formen una llista de títols pensada després de diverses reunions de departament, tenint en compte els gustos i els interessos dels alumnes, des del nostre punt de vista, és clar. Per pensar-hi... Crec que faré una passejada atenta per la secció boli del QL? abans de proposar lectures trimestrals als meus alumnes, i optaré per les llistes obertes. Espero tenir el suport dels companys.



Trobada de quellegistes a la Setmana del llibre en català
Sant Cugat, març del 2009


http://www.quellegeixes.cat/

Reconeixement a Enric Duran

Vaig conèixer l’Enric Duran l’any 1999 quan vaig respondre a una convocatòria cívica de voluntaris per organitzar una consulta pública sobre el deute extern. Ell va ser una de les persones que es va adreçar a uns centenars d’assistents de les reunions en què rebíem informació i material per a la logística de les taules del referèndum que coincidiria amb un dia d’eleccions estatals.

Tots els que érem en aquelles reunions continuem preocupats per l’injustíssim repartiment de la riquesa mundial. Sabem que és causa de fam i de destrucció i no voldrem creure mai que es tracta d'un fenomen inevitable o justificable. Segurament els mateixos que vam passar el dia 12 de març del 2000 en molts pobles i ciutats de Catalunya, convidant la gent del carrer a demanar que l’Estat espanyol perdonés el deute extern dels països pobres, hem continuat amb petites lluites quotidianes. I estic convençuda que ha crescut el nombre de persones sensibles a aquesta relació injusta entre països rics i països pobres. És clar que hi ha moltes petites coses que es poden fer per actuar contra una inèrcia que fa cada dia més grans les desigualtats, ara amb l’excusa d’una crisi econòmica que volen redreçar amb els mateixos esquemes polítics i econòmics que ens hi han conduït. Però la lluita de l’Enric no ha estat ni petita ni simbòlica, crec que és una gran gesta, tan arriscada com admirable.

Tanmateix, no em sembla que la tasca més important de l’Enric hagi estat demostrar que era fàcil aconseguir diners del sistema bancari, que les lleis financeres condemnen els pobres i protegeixen els bancs, que en el món de la banca es castiguen els petits delictes i els fraus més greus queden impunes... En la meva opinió, l’impacte informatiu de la seva acció és l’autèntic sentit de tot el seu projecte. El primer número de la seva publicació –Crisi- va ser un exemple que les fonts d'informació alternatives són molt necessàries, que les versions oficials de l’actualitat són interessades i que cal buscar angles distints per intentar comprendre la realitat.

La pròxima setmana sortirà el segon número de Crisi i jo voldria tenir-ne un exemplar, que la gent que conec el rebi, que els més joves el puguin llegir i que coneguin l’Enric Duran. Perquè una de les coses més importants que es pot fer per lluitar contra la injustícia és informar-se, tot i l’esforç que això pot implicar. La data de la publicació, 17 de març, coincideix amb una convocatòria força innovadora: una vaga d’usuaris de la banca. Hi ha algú que no en sigui?

L’Enric Duran diu que està disposat a anar a la presó, si cal. Només cal sentir-lo parlar per comprovar que és sincer. M’agradaria saber que, en cas que les coses vagin maldades, podrà comptar amb el suport de moltes de les persones que només fem petites coses. En tot cas, seria ben trist que una persona com ell hagi d’anar a la presó. Si fos així, els especuladors ja saben quina és la inversió de futur: terrenys i ciment per fer més presons.

Més informació: http://podem.cat/

Carta des de la presó

Imatges tòpiques

L'ensenyament està a debat i se'n parla als mitjans de comunicació. De fet, el debat sobre l'educació és periòdic: canvis de currículum i de marc legislatiu, reformes universitàries, reivindicacions laborals, modificacions de calendari escolar... I els programes informatius de totes les televisions hi dediquen uns minuts, il·lustrats per unes imatges on apareix ineludiblement el mateix: un professor o una professora escrivint a la pissarra mentre els alumnes, asseguts en fileres, miren i escolten. Aquesta és la concepció estereotipada que deuen tenir els periodistes quan busquen imatges d'arxiu o es traslladen a una escola per il·lustrar el discurs del locutor.

Només he vist imatges diferents quan -molt ocasionalment- es parla del cicle infantil i apareix un parvulari, ple de nens i nenes corrent d'un cantó a l'altre de la sala, o bé quan es tracta d'oferir l'aspecte desolador d'uns mòduls prefabricats provisionals durant anys en un descampat.

Amb l'eterna imatge d'un docent parlant des de la pissarra es reprodueix una idea clàssica i massa tòpica de l'ensenyament. Em sembla una prova de manca de consciència dels professionals que treballen als mitjans de comunicació, que amb aquest recurs fàcil contribueixen a mantenir en la societat una percepció molt tradicional de l'ensenyament i l'aprenentatge.

Si del que es tracta és d'il·lustrar notícies d'actualitat sobre l'educació a Catalunya, la televisió també podria mostrar els alumnes de primària visitant un museu, tocant instruments musicals o fent treball de grup a l'aula. Els nois i noies de secundària podrien aparèixer votant la delegada de classe, asseguts en rotllana fent un debat, treballant amb un ordinador o fent un programa de ràdio. Perquè aquestes activitats també són habituals a les nostres aules i la tasca docent és prou variada com perquè una bona colla de professionals no ens sentim gaire identificats amb un professor parlant davant del grup i apuntant fórmules a la pissarra.

Els mètodes canvien, les classes són cada dia més participatives, els recursos didàctics es diversifiquen i els ordinadors han entrat a l'aula. Però la imatge que reben les llars catalanes sobre l'activitat docent és gairebé idèntica a la que van rebre quan l'avi de casa anava a escola. D'aquesta manera el debat es manté en temes de pressupost, construcció d'escoles, preus de llibres de text o ampliacions d'horaris escolars. No veig indicis d'un debat que impliqui la societat en un qüestionament profund sobre els conceptes d'aprenentatge i d'educació, ni sobre les finalitats de l'educació pública ni sobre la funció mateixa de les institucions.

Joves poetes

Fa temps que sóc conscient que els joves tenen una relació pròxima i quotidiana amb la poesia i em sembla que es tracta d'una realitat ignorada per molts adults, inclosos molts ensenyants. Els joves són consumidors de poesia i molts d'ells també productors de textos poètics. Per adonar-se que els interessa la poesia n'hi ha prou a mirar les seves carpetes o les seves agendes, plenes de frases poètiques, de poemes i de fragments de cançons. Fins i tot en la safata de missatges rebuts i enviats dels seus telèfons mòbils conserven algun poema que els ha fet arribar una amiga. La varietat de suports per als versos s'ha ampliat amb les pantalles: webs on els adolescents pengen narracions, poemes o pensaments breus i fotologs amb fotografies comentades amb una frase poètica o amb un fragment d'una cançó, sovint parlant d'amor.


Aquests retalls literaris apareixen sense cap referència a les fonts. Els joves reconeixen que no saben d'on ha sortit la frase, ni qui se l'ha inventada. Si és una cançó, pensen que no cal escriure el nom del grup, per què tothom la coneix; al cap i a la fi és aquella cançó que escolten sis vegades al dia. És cert que fan un ús molt poc rigorós dels textos poètics, plagien sense escrúpols, ignoren l'ètica de les citacions i, per suposat, desconeixen la llei de propietat intel·lectual. A més, poden arribar a barrejar tres llengües en el mateix fragment.

Però aquests textos poètics són per als adolescents una font de recursos utilíssima. Els fan servir per fer les paus amb l'amic, per fer-se promeses d'amor, per expressar com se'ls fa eterna l'estona de separació i fugaç la tarda que han passat junts teixint un somni de vida en comú. També per denunciar una traïció o per queixar-se de la crueltat de l'estimat indiferent. ¿I no han estat aquests temes presents en la poesia de totes les èpoques? Els joves en parlen amb mots imprecisos i rimes fàcils, però els usos maldestres del llenguatge es barregen també amb jocs rics de paraules ambivalents, antítesis sorprenents i paradoxes molt suggeridores.

Sovint sentim amb to de recriminació que els joves no llegeixen, que escriuen molt malament, que es passen el dia davant l'ordinador... Però si féssim un cop d'ull a allò que fan amb l'ordinador, potser hi podríem veure un munt d'escrits en format electrònic sobre els mateixos temes i els mateixos sentiments que han forjat la literatura de totes les èpoques. Tot plegat demostra un interès per l'elaboració del llenguatge com a expressió de sentiments i d'idees que pot resultar determinant per a la seva formació personal i professional. I si la majoria dels adolescents són poetes, vol dir que la majoria dels adults han estat poetes en una època de la seva vida. Em pregunto en quina fase de socialització es perden aquestes inquietuds.

(La pintura és de Pep Vanaclocha, que fa poemes amb pinzells.)

Una recomanació per a docents: Jornades POESIA CONTEMPORÀNIA, TECNOLOGIES I EDUCACIÓ http://www.viulapoesia.com/