Un Palau a la Zona Franca

Vespre del dimecres del bell mig d’octubre, el programa d'activitats de la Biblioteca Francesc Candel, a la Zona Franca, ens convida a escoltar una rapsoda excepcional. El recital es titula Palau entre sang i vori, textos poètics i dramàtics de Josep Palau i Fabre escollits i recitats per Gemma Reguant.

L’actriu i professora de l’Institut del teatre, amb un treball de gest i veu excepcional, aconsegueix que les paraules de Palau i Fabre ressonin amb tota la plenitud. Un immens plaer per a un públic reduïdíssim: només disset persones van acudir a la convocatòria. Sens dubte, un espectacle íntim, i també un regal per als sentits i per a la ment, perquè la poesia de Palau i Fabre enalteix els sentiments més primaris alhora que allibera les fonts del pensament.

Després de la reverència de cloenda i dels aplaudiments sincers, el públic no es va moure de la sala. Com que ningú no va gosar demanar a Reguant que tornés a començar des del principi, va sorgir un col·loqui espontani ple de complicitats.

La sensació d’haver gaudit d’un espectacle exquisit es barreja amb la recança de no haver recomanat l’activitat a d’altres amics amants de la poesia i amb el desig de retrobar-se amb la lletra impresa del poeta. El resultat d’un acurat treball d’actor és una de les formes més atractives de mostrar bona poesia. Ens calen més actors rapsodes i més rapsodes actors.

Cartes pedagògiques

Ahir vaig tafanejar una estona les novetats literàries en una llibreria cèntrica de Barcelona. A la taula de llibres recents de la secció de pedagogia hi havia Mal d'escola, de Daniel Pennac, en català i en castellà, al costat d'altres obres que no han tingut tant ressò mediàtic. Em va cridar l'atenció un títol, Estimat alumne (Ara llibres). Aquest llibre de Joan Portell em va fer pensar en l'èxit que va tenir fa pocs anys Carta a un adolescent, de Vittorino Andreoli. Aquest psiquiatre italià escollia el gènere epistolar per reflexionar sobre els canvis vitals de l'adolescència. La carta (en singular o en forma d'epistolari) és un recurs narratiu clàssic, molt apropiat per a l'exposició d'idees; de seguida em vaig adonar que Portell no era l'únic que havia escollit aquest gènere per reflexionar sobre l'educació.

Espigolant amb la mirada i els dits, dos llibres més: Carta a una mestra, de M. Jesús Comellas (Ed. Columna) i Carta a los nuevos maestros; endevino que es tracta de la traducció al castellà del llibre Va de mestres. Carta als mestres que comencen, de Juli Palou i Jaume Cela. És interessant comprovar que, recentment, alumnes i mestres necessitem escriure'ns cartes. Ens veiem quasi cada dia a l'aula, però aquesta comunicació ens deixa insatisfets, necessitem la perspectiva del pas del temps, de la reflexió personal distant en el temps i l'espai. M'agradaria rebre una carta dels meus alumnes..., d'algun alumne. A la taula de novetats hi havia més llibres de reflexió global sobre l'educació, Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets, de Patrícia Gabancho, o Creure en l'educació, de Victòria Camps (Ed. 62). És un signe dels temps?