Miserables

Vaig tenir l'honor de ser alumna de Joan Solà durant dos cursos sencers i de retrobar-lo, més tard, en diverses activitats professionals (i alguna de lúdica). Em ve de gust tenir en una pàgina de la meva llibreta un dels articles seus que més m'ha impressionat. Els seus treballs lingüístics ja tenen un reconeixement indiscutible i un lloc privilegiat al món acadèmic. Jo vull contribuir a reconèixer -també- la seva faceta ideològica i cívica, segurament incòmoda per a molts.

Joan Solà

Miserables

Amb la vostra actitud obstinada reflectiu la pitjor misèria moral, política, econòmica i lingüística de l’integrisme espanyol. Durant segles heu imposat, amb la llei i l’exèrcit, el que vosaltres heu anomenat “la pàtria comuna” dels espanyols i que no és altra cosa que un muntatge arranat estrictament a la vostra mentalitat obtusa, al vostre totalitarisme quixotesc; i, en definitiva, còmode només per a una part dels qui vivim en aquest espai, al preu de ser odiós i insuportable per als altres…

Molt en concret, heu atiat contra els catalans la resta dels pobles de la Pell de Brau. Ens heu impedit de respirar a un dels pobles que precisament hem contribuït més a l’evolució política i al benestar econòmic del país . I heu maldat per destruir la nostra llengua de totes les maneres imaginables. Heu fet de l’arma del terrorisme una raó d’Estat aplicable a tort i a dret als qui vosaltres, de manera unilateral, qualifiqueu de terroristes i als qui precisament sempre hem intentat de moure’ns per camins pacífics. Sembrant incessantment aquesta verinosa llavor, heu creat un immillorable camp de cultiu per als vostres votants. I d’això en dieu democràcia!

Per enèsima vegada el meu poble ha intentat encaixar en aquesta vostra Espanya impossible. Per enèsima vegada li heu tirat la porta a la cara. No esperarem més opcions: intentarem de viure en llibertat d’una vegada fora d’aquest espai irrespirable.

Polítics catalans! Des de les veus profètiques de Joan Maragall fins a tots els observadors polítics actuals ens han anat repetint d’infinites maneres que no hi havia res a fer, que aquesta Espanya ens ha menyspreat i rebutjat i continua fent-ho ara potser amb més violència que mai, política i mediàtica.

Ara vosaltres us apuntareu a la protesta popular, no tots de bona gana però tots sense remei, per mirar de salvar un poder personal que cada cop és més ridícul i sobretot més ridiculitzat, més befat. I ahir suplicàveu (!) no sé quina reforma del TC: una reforma d’un organisme que durant quatre anys ens ha escarnit amb prepotència infinita fins a límits que sembla que fins vosaltres qualifiqueu de literalment intolerables i que molts catalans –no us vulgueu ni ens vulgueu enganyar– desitgem, ara sí, que remoguin les entranyes dels qui no tolerarem de ser esborrats dels pobles lliures. No és ara l’hora de donar un exemple inequívoc al vostre poble: ho havíeu de fer, si tant hi crèieu, al moment just que el TC va començar a grapejar l’Estatut.

EL PUNT-AVUI Suplement de Cultura 08.07.2010

Homenatge a Salvador Espriu

Avui fa vint-i-cinc anys que ens va deixar Salvador Espriu. Ja havia assajat de morir civilment, mortalment aclaparat per la guerra fraticida. A Cementiri de Sinera ens deia:

No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim,
abans terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.

I tossudament ens recorda com és d'efímer l'ésser humà. Només uns versos de Les Hores:

Sota claríssims cels, escolto com el vent
em diu el nom guanyat, aquest meu nom: "Ningú".

Llegir Espriu és una experiència extraordinària de saviesa i humilitat. Amb els seus llibres, vaig aprendre a comentar poemes i poemaris que no tenien encara bibliografia crítica, seguint la guia del professor Molas, amb qui vaig descobrir que sovint només cal desfer l'hipèrbaton i repetir dos cops la frase en silenci per trobar el cap del fil.

Els poemes d'Espriu m'han fet molta companyia en temps de dol. Dels poemes d'Espriu hem tret fragments per plorar amics i per fer l'esquela d'alguna mort absurda. Tenir la mort a la vora, pensar en la mort, ens fa humans. Sovint penso que si els poderosos llegíssin alguns poemes d'Espriu, potser s'aturaria alguna guerra: lluitaríem només per servar la vida, la rara rosa blanca.

La prosa de les narracions d'Espriu m'impressiona encara després de moltes relectures i llegir els seus textos teatrals és per a mi entrar en una atmosfera mítica, un laberint de personatges familiars amb la troballa exquisida del vocabulari caló.

Avui, com a record i homenatge, mentre el carro del sol es desava a l'horitzó, he rellegit El caminant i el mur en un entorn virtual deliciós, les escultures de Manuel Cusachs. (Potser amb música, les llegireu millor.)

El caminant i el mur. Escultures de M. Cusachs

L'Ajuntament d'Arenys ha organitzat un itinerari literari en record d'Espriu: carrer de la perera, els rials, el Mal Temps, les escales de l'església per on baixava Tereseta...

Perquè, després del llarg viatge, Salvador Espriu no és tan sols un nom en una làpida a l'ombra dels xiprers de Sinera, mereix aquests i molts altres homenatges.