Miserables

Vaig tenir l'honor de ser alumna de Joan Solà durant dos cursos sencers i de retrobar-lo, més tard, en diverses activitats professionals (i alguna de lúdica). Em ve de gust tenir en una pàgina de la meva llibreta un dels articles seus que més m'ha impressionat. Els seus treballs lingüístics ja tenen un reconeixement indiscutible i un lloc privilegiat al món acadèmic. Jo vull contribuir a reconèixer -també- la seva faceta ideològica i cívica, segurament incòmoda per a molts.

Joan Solà

Miserables

Amb la vostra actitud obstinada reflectiu la pitjor misèria moral, política, econòmica i lingüística de l’integrisme espanyol. Durant segles heu imposat, amb la llei i l’exèrcit, el que vosaltres heu anomenat “la pàtria comuna” dels espanyols i que no és altra cosa que un muntatge arranat estrictament a la vostra mentalitat obtusa, al vostre totalitarisme quixotesc; i, en definitiva, còmode només per a una part dels qui vivim en aquest espai, al preu de ser odiós i insuportable per als altres…

Molt en concret, heu atiat contra els catalans la resta dels pobles de la Pell de Brau. Ens heu impedit de respirar a un dels pobles que precisament hem contribuït més a l’evolució política i al benestar econòmic del país . I heu maldat per destruir la nostra llengua de totes les maneres imaginables. Heu fet de l’arma del terrorisme una raó d’Estat aplicable a tort i a dret als qui vosaltres, de manera unilateral, qualifiqueu de terroristes i als qui precisament sempre hem intentat de moure’ns per camins pacífics. Sembrant incessantment aquesta verinosa llavor, heu creat un immillorable camp de cultiu per als vostres votants. I d’això en dieu democràcia!

Per enèsima vegada el meu poble ha intentat encaixar en aquesta vostra Espanya impossible. Per enèsima vegada li heu tirat la porta a la cara. No esperarem més opcions: intentarem de viure en llibertat d’una vegada fora d’aquest espai irrespirable.

Polítics catalans! Des de les veus profètiques de Joan Maragall fins a tots els observadors polítics actuals ens han anat repetint d’infinites maneres que no hi havia res a fer, que aquesta Espanya ens ha menyspreat i rebutjat i continua fent-ho ara potser amb més violència que mai, política i mediàtica.

Ara vosaltres us apuntareu a la protesta popular, no tots de bona gana però tots sense remei, per mirar de salvar un poder personal que cada cop és més ridícul i sobretot més ridiculitzat, més befat. I ahir suplicàveu (!) no sé quina reforma del TC: una reforma d’un organisme que durant quatre anys ens ha escarnit amb prepotència infinita fins a límits que sembla que fins vosaltres qualifiqueu de literalment intolerables i que molts catalans –no us vulgueu ni ens vulgueu enganyar– desitgem, ara sí, que remoguin les entranyes dels qui no tolerarem de ser esborrats dels pobles lliures. No és ara l’hora de donar un exemple inequívoc al vostre poble: ho havíeu de fer, si tant hi crèieu, al moment just que el TC va començar a grapejar l’Estatut.

EL PUNT-AVUI Suplement de Cultura 08.07.2010

Viure a poc a poc, també a l’ensenyament

No és gaire sorprenent que el moviment Slow hagi tingut tanta difusió, al cap i a la fi, es tracta d’un conjunt de propostes inspirades en el sentit comú que aporten beneficis gairebé immediats a les nostres vides. L’any 1999 es va fundar a Itàlia el moviment Cittaslow, inspirat en una associació, també italiana, anomenada Slow food. L’any 2004 es va publicar el llibre In Praise of Slowness, traduït al castellà amb el títol Elogio de la lentitud, en què Carl Honoré, un periodista canadenc que viu a Londres, proposava lluitar contra la tirania de la pressa per recuperar la qualitat de vida perduda en el món occidental. Avui dia és habitual sentir-ne parlar als mitjans de comunicació i es poden trobar a la xarxa un bon grapat de projectes relacionats amb aquesta visió de la vida. El més conegut continua sent l’slow food, que proposa assaborir a poc a poc àpats preparats amb delicadesa i atenció, amb productes conreats de manera natural i tradicional.

No cauré en el parany d’atribuir l’adjectiu ‘nova’ a aquesta filosofia. Potser la clau de l’èxit que ha assolit és el fet que posar-la en pràctica requereix tan sols l’esforç de recordar com feien moltes coses els nostres avis. L’hàbit de dedicar a cada activitat el seu temps just millora no tan sols la nostra salut física i mental, sinó també la comunicació i, per tant, la convivència. La vida accelerada actual no és més que una mala gestió del temps que comporta riscos molt greus per a la salut i les relacions humanes.


M’agradaria aplicar la lògica de viure a poc a poc a la docència. Com se’n diria? Ensenyament pausat? Pedagogia lenta? Educar requereix temps: temps per conviure, per aprendre junts, per llegir, parlar, discutir, valorar... De vegades, calen anys per adonar-se d’allò que realment ens va ajudar a aprendre i encara més per adonar-nos que no cal continuar fent a l’aula tantes coses que a nosaltres tampoc no ens van ajudar gaire quan érem alumnes. Fa mesos que penso en les implicacions que afluixar l’accelerador tindria en la millora de la nostra tasca docent. Hi ha tantes coses importants que es poden fer bé, si es fan amb temps i atenció! En desgrano unes quantes, amb la intenció d’ampliar la llista després de l’estiu. Ens cal prou temps per...

1. Conèixer els alumnes des de la primera sessió i aprendre’n els noms abans d’acabar la segona.
2. Convidar el grup a pensar en tot allò que li agradaria fer durant el curs, a explicar-ho al grup i fer-ne plegats una selecció que després posarem al calendari.
3. Preguntar-los què fan durant el temps lliure i cercar a internet alguna cançó dels grups que escolten a l'iPod. Explicar-los què faig jo durant el temps lliure i recomanar-los algun llibre, alguna pel·lícula o fer-los escoltar alguna cançó amb l’excusa de fer una activitat de vocabulari.
4. Anar al cine per poder veure una pel·lícula que veuen els alumnes o la que jo voldria recomanar amb prou referències. Qui diu una pel·lícula diu una obra de teatre, un concert o una exposició sobre escriptors a l’exili...
5. Cercar als mitjans de comunicació textos variats sobre temes que puguin interessar l’alumnat, que també m’interessin a mi i em serveixin per organitzar activitats en què els joves escolten, llegeixen, interpreten, comenten i escriuen.
6. Reunir-me amb companys i companyes de la meva assignatura, perquè segur que podem compartir idees i materials, a més d’organitzar alguna sortida conjunta amb tots els grups del mateix nivell.
7. Parlar amb companys d’altres assignatures per arribar a alguns acords necessaris sobre diversos temes com ara què fan amb l’expressió oral i escrita en les seves classes o quins temes de genètica o geografia humana podria incloure en els textos que els alumnes llegeixen i escriuen amb mi.
8. Actualitzar els coneixements de l’àrea i estar al dia en mètodes d’ensenyament, llegint i assistint a cursos o xerrades almenys un cop per setmana.
9. Informar-me de la programació de TV per entendre algunes de les converses dels nois i noies que tinc a l’aula i recomanar-los aquells reportatges boníssims que fan de tant en tant als canals no majoritaris.
10. Xerrar tranquil·lament amb cada grup els primers deu minuts de classe almenys un cop per setmana: que si tenen dos exàmens el mateix dia, que els corregeixi un cartell que volen penjar, que quan anirem d’excursió, que el teatre de l’any passat va molar molt, que si anirem un altre cop a fer de públic a la tele, que en Jordi i l’Aina s’han barallat...
11. Demanar als alumnes que em convidin a visitar els seus espais personals a internet i felicitar-los per tota la feina que hi fan. Descobrir en un fotolog que en Jordi i l’Aina s'han reconciliat.
12. I també, és clar, escriure en un blog com aquest i convidar els meus alumnes a fer-hi un cop d’ull, si els ve de gust.

Si és cert que, com diu Honoré, cal gaudir treballant per treballar millor, estic convençuda que l’Slow teaching té futur. Si a l’etapa infantil es parla d’aprendre jugant, a la secundària podríem parlar d’aprendre vivint, amb el temps necessari per comunicar-se i relacionar-se amb els altres. Només així el rendiment acadèmic pot compaginar-se amb els aprenentatges necessaris per viure millor. ¿No és aquest l’objectiu de l’educació?

Escriure després de llegir

Quellegeixes.cat és un fòrum de lectors apadrinat per Vilaweb i la Institució de les Lletres Catalanes. Per participar-hi només cal registrar-se, amb algunes dades personals. S'hi poden llegir comentaris de llibres, ordenats per gèneres, i enviar el comentari propi, a més de participar en fils de debat sobre temes d'actualitat relacionats amb la literatura. Els participants s'agrupen en tres seccions: llapis (fins a 11 anys), boli (de 12 a 16) i ploma (més de 16). Es poden visitar les tres seccions i escriure missatges només a la secció corresponent a l'edat de la persona registrada. A mi m'han enviat a la ploma, tot i que vaig a l'institut! Però no és sobre la secció d'adults, sinó de les altres, que voldria escriure.

Fer una visita per les seccions infantil i juvenil del fòrum ens fa adonar que hi ha participants molt joves avesats a llegir literatura que, a més, escriuen força en fòrums de la xarxa. M'ha interessat especialment comprovar quines lectures tenen més èxit entre els joves de 12 a 16 anys, la franja d'edat de la secundària obligatòria. Hi predominen els llibres d'argument fantàstic-llegendari, que sovint es presenten en sagues que arriben a sumar milers de pàgines. També hi ha els llibres dels nostres escriptors nacionals pensats per a joves, amb ingredients d'aventura moderna i valors morals, alguns dels quals tenen lectors fidelíssims i resisteixen tranquil·lament el pas d'una dècada. Però també hi ha una presència significativa de lectures que no podem considerar exclusivament juvenils. Per exemple, a la secció Estem llegint, una mena de club de lectura virtual, ara hi ha un debat sobre El perfum, de Patrick Süskind i l'anterior era sobre La lladre de llibres, de Zusak, Markus.

Les opinions dels joves de 12 a 16 anys sobre obres literàries, solen ser breus i força subjectives, que no vol dir poc argumentades. N'agafo tres fragments d'entre els més llegits:

El primer capítol m'ha deixat descolocada...
A mi m'està agradant molt aquesta novel·la perquè és plena d'aventures i sempre m'hauria agradat tenir poders màgics! per fer coses, ara mateix no sé quines, però amb poders tot seria diferent, segur!
...Recordo que em va agradar molt pq és el que dieu, t'hi sents identificada.

Però també n'hi ha que són comentaris clars, sintètics i ben estructurats:

Aquest Nadal m'he llegit El viatge de l'elefant de Jose Saramago. La novel·la tracta del viatge d'un elefant donat com a regal del rei de Portugal a l'Arxiduc d'Austria. En la meva opinió és un llibre que esta molt bé, ja que barreja trets d'humor inteligent existents en els dialegs entre personatges encara que es més frequents l'humor de l'autor, que és qui narra el llibre i ens explica petits detalls de l'època en que esta ambientada la novel·la. És un llibre que és molt fàcil de llegir i que recomano a tothom.

Si feu una cerca als fòrums del Quellegeixes, trobareu opinions sobre títols, sobre autors, sobre l'ús que fan de la biblioteca... Només cal posar un mot al cercador i anar llegint: tot un treball de camp! Als profes d'institut els recomano llegir el fil "Lectures obigatòries", digne d'una profunda reflexió. Vegeu-ne només un parell:

Us volia parlar de les lectures obligatories que ens fan llegir a l'institut. En el meu els llibres que ens fan llegir no m'agraden gens...

Ehem... Doncs encara teniu sort. Jo em vaig passar els dos primers cursos de l'ESO llegint Manolito Gafotas en totes les versions. (I això que jo ja me'ls havia llegit tots). Després van arribar al tema llibres super avorrits del tipus cervantes i lazarillo de tormes. Els de català de l'ESO eren encara pitjors, perquè absolutament tots tractaven del mateix: drogues i sexe. Noies que morien quan intentaven avortar, noies que es quedaven en coma per culpa d'una pastilla, bandes urbanes que es mataven entre elles...

Aquest darrer comentari podria ser una síntesi curricular de l''ESO! Estic segura que els darrers llibres a què es refereix formen una llista de títols pensada després de diverses reunions de departament, tenint en compte els gustos i els interessos dels alumnes, des del nostre punt de vista, és clar. Per pensar-hi... Crec que faré una passejada atenta per la secció boli del QL? abans de proposar lectures trimestrals als meus alumnes, i optaré per les llistes obertes. Espero tenir el suport dels companys.



Trobada de quellegistes a la Setmana del llibre en català
Sant Cugat, març del 2009


http://www.quellegeixes.cat/

Imatges tòpiques

L'ensenyament està a debat i se'n parla als mitjans de comunicació. De fet, el debat sobre l'educació és periòdic: canvis de currículum i de marc legislatiu, reformes universitàries, reivindicacions laborals, modificacions de calendari escolar... I els programes informatius de totes les televisions hi dediquen uns minuts, il·lustrats per unes imatges on apareix ineludiblement el mateix: un professor o una professora escrivint a la pissarra mentre els alumnes, asseguts en fileres, miren i escolten. Aquesta és la concepció estereotipada que deuen tenir els periodistes quan busquen imatges d'arxiu o es traslladen a una escola per il·lustrar el discurs del locutor.

Només he vist imatges diferents quan -molt ocasionalment- es parla del cicle infantil i apareix un parvulari, ple de nens i nenes corrent d'un cantó a l'altre de la sala, o bé quan es tracta d'oferir l'aspecte desolador d'uns mòduls prefabricats provisionals durant anys en un descampat.

Amb l'eterna imatge d'un docent parlant des de la pissarra es reprodueix una idea clàssica i massa tòpica de l'ensenyament. Em sembla una prova de manca de consciència dels professionals que treballen als mitjans de comunicació, que amb aquest recurs fàcil contribueixen a mantenir en la societat una percepció molt tradicional de l'ensenyament i l'aprenentatge.

Si del que es tracta és d'il·lustrar notícies d'actualitat sobre l'educació a Catalunya, la televisió també podria mostrar els alumnes de primària visitant un museu, tocant instruments musicals o fent treball de grup a l'aula. Els nois i noies de secundària podrien aparèixer votant la delegada de classe, asseguts en rotllana fent un debat, treballant amb un ordinador o fent un programa de ràdio. Perquè aquestes activitats també són habituals a les nostres aules i la tasca docent és prou variada com perquè una bona colla de professionals no ens sentim gaire identificats amb un professor parlant davant del grup i apuntant fórmules a la pissarra.

Els mètodes canvien, les classes són cada dia més participatives, els recursos didàctics es diversifiquen i els ordinadors han entrat a l'aula. Però la imatge que reben les llars catalanes sobre l'activitat docent és gairebé idèntica a la que van rebre quan l'avi de casa anava a escola. D'aquesta manera el debat es manté en temes de pressupost, construcció d'escoles, preus de llibres de text o ampliacions d'horaris escolars. No veig indicis d'un debat que impliqui la societat en un qüestionament profund sobre els conceptes d'aprenentatge i d'educació, ni sobre les finalitats de l'educació pública ni sobre la funció mateixa de les institucions.

Joves poetes

Fa temps que sóc conscient que els joves tenen una relació pròxima i quotidiana amb la poesia i em sembla que es tracta d'una realitat ignorada per molts adults, inclosos molts ensenyants. Els joves són consumidors de poesia i molts d'ells també productors de textos poètics. Per adonar-se que els interessa la poesia n'hi ha prou a mirar les seves carpetes o les seves agendes, plenes de frases poètiques, de poemes i de fragments de cançons. Fins i tot en la safata de missatges rebuts i enviats dels seus telèfons mòbils conserven algun poema que els ha fet arribar una amiga. La varietat de suports per als versos s'ha ampliat amb les pantalles: webs on els adolescents pengen narracions, poemes o pensaments breus i fotologs amb fotografies comentades amb una frase poètica o amb un fragment d'una cançó, sovint parlant d'amor.


Aquests retalls literaris apareixen sense cap referència a les fonts. Els joves reconeixen que no saben d'on ha sortit la frase, ni qui se l'ha inventada. Si és una cançó, pensen que no cal escriure el nom del grup, per què tothom la coneix; al cap i a la fi és aquella cançó que escolten sis vegades al dia. És cert que fan un ús molt poc rigorós dels textos poètics, plagien sense escrúpols, ignoren l'ètica de les citacions i, per suposat, desconeixen la llei de propietat intel·lectual. A més, poden arribar a barrejar tres llengües en el mateix fragment.

Però aquests textos poètics són per als adolescents una font de recursos utilíssima. Els fan servir per fer les paus amb l'amic, per fer-se promeses d'amor, per expressar com se'ls fa eterna l'estona de separació i fugaç la tarda que han passat junts teixint un somni de vida en comú. També per denunciar una traïció o per queixar-se de la crueltat de l'estimat indiferent. ¿I no han estat aquests temes presents en la poesia de totes les èpoques? Els joves en parlen amb mots imprecisos i rimes fàcils, però els usos maldestres del llenguatge es barregen també amb jocs rics de paraules ambivalents, antítesis sorprenents i paradoxes molt suggeridores.

Sovint sentim amb to de recriminació que els joves no llegeixen, que escriuen molt malament, que es passen el dia davant l'ordinador... Però si féssim un cop d'ull a allò que fan amb l'ordinador, potser hi podríem veure un munt d'escrits en format electrònic sobre els mateixos temes i els mateixos sentiments que han forjat la literatura de totes les èpoques. Tot plegat demostra un interès per l'elaboració del llenguatge com a expressió de sentiments i d'idees que pot resultar determinant per a la seva formació personal i professional. I si la majoria dels adolescents són poetes, vol dir que la majoria dels adults han estat poetes en una època de la seva vida. Em pregunto en quina fase de socialització es perden aquestes inquietuds.

(La pintura és de Pep Vanaclocha, que fa poemes amb pinzells.)

Una recomanació per a docents: Jornades POESIA CONTEMPORÀNIA, TECNOLOGIES I EDUCACIÓ http://www.viulapoesia.com/

Fotos compartides

He mostrat interès pels fotologs dels meus alumnes i ells mateixos m'han facilitat algunes adreces perquè hi pugui fer un cop d'ull. Fotolog és un espai que permet mostrar fotografies a la xarxa i compartir-les amb les persones a qui n'hàgim facilitat l'adreça. Els adolescents en fan servir una versió gratuïta que permet col·locar una fotografia diària en un espai personal. En només un parell d'anys, aquest servei de la xarxa s'ha convertit en un important punt de trobada juvenil: sembla que una gran part dels usuaris tenen entre 12 i 17 anys. Els meus alumnes m'expliquen que s'hi passen hores i només en una estona m'han posat al corrent dels termes més habituals de l'argot flogaire: renovar, comentar, dedicar, afegir a efes, firmar, veure prèvies...



L'experiència de ser testimoni d'una de les moltes coses que fan els joves davant la pantalla, potser a desgrat de pares i mares, ha estat molt satisfactòria. Les fotos i els comentaris m'ajuden a comprendre la seva manera de viure i de relacionar-se. Els propietaris i propietàries del fotolog hi solen aparèixer sols, en primer pla, o de cos sencer, però també amb la colla, fent el pallasso al final d'una sortida nocturna, a la platja, a l'habitació pròpia o de l'amiga. Sovint, a mesura que avancen els dies d'aquest calendari il·lustrat, hi van apareixent fotos més artístiques (un pla de detall, una posta de sol, una silueta sobre un fons manipulat...) i més emotives (una abraçada, un petó, dues mans enllaçades...).

Els textos que acompanyen les fotos són molt variats: ara un poema o un fragment d'una cançó romàntica, ara una anècdota en una excursió, comentaris d'afecte dedicats a l'amiga que comparteix tristors i guarda confidències... De vegades són frases soltes i de vegades quasi semblen pàgines senceres d'una mena de diari íntim. Quan el comentari és sobre la pròpia foto, sol ser més llarg i quan es tracta de comentar la foto d'algú altre, la frase curta és suficient (sàpigues que he visitat el teu flog, que la foto és guai, que hi surts molt maca...). Aquests comentaris breus s'acumulen davall de la imatge en forma de tirallonga d'intervencions, com si es tractés d'un diàleg de messenger en diferit.

Aquests estudiants de secundària demostren moltes habilitats relacionades amb allò que ara s'anomena competència digital: es manegen bé amb codis d'usuari i contrasenyes, creen vincles, publiquen fotografies, sovint després de fer-ne alguna manipulació amb un programa d'edició. Per comentar-les, escriuen textos de vegades molt elaborats i amb força recursos estilístics. El seu poc respecte per les normes ortogràfiques em sembla ara un tòpic: l'escriptura abreujada i plena d'onomatopeies no és anàrquica, sinó que segueix una certa lògica i es limita força als textos breus o als diàlegs escrits. Els comentaris més llargs i més elaborats respecten, en general, no tan sols les normes gramaticals, sinó també els criteris de coherència i cohesió d'un text escrit mitjanament formal.

Els fotologs serveixen als joves per mostrar-se als altres i per comunicar-s'hi; són un indici d'aquesta necessitat adolescent de contacte permanent que fa que dues amigues s'enviïn missatges fins i tot quan són al mateix edifici. Vull destacar també les habilitats socials que demostren molts nois i noies en els fotologs que he visitat: he vist com s'expliquen problemes i comparteixen experiències força íntimes, com s'ajuden, com confien en una amistat i agraeixen que algú hi hagi confiat, fins i tot com es riuen de les pròpies desgràcies... Em sembla que aquestes pràctiques ajuden també a desenvolupar la intel·ligència emocional. Més enllà dels avenços tecnològics, aquesta capacitat de parlar sobre els sentiments i les emocions fa que trobi aquest joves allunyats de l'ambient repressiu que fins no fa gaire temps envoltava l'educació dels adolescents i que segurament encara perdura en alguns àmbits.

Comunicació multimodal

Ahir, a punt de començar desembre, el meu fill Pol, de 10 anys, va enllestir la carta als Reis Mags. En realitat, l’escriu pensant en Sta Claus, perquè la nostra família britànica necessita temps per cercar els regals i fer-los arribar per correu o mitjançant algun conegut que vulgui afegir-los al seu equipatge en algun viatge a Catalunya. Encara que la tradició no obliga a escriure al Pare Noel, una carta és una idea molt pràctica. A casa sempre hem buscat aquesta solució intercultural: una carta de Nadal, adreçada al Pare Noel que servirà al gener per reescriure la dels Reis Mags. D’aquesta manera els nens poden demanar als reis que facin arribar alguns regals desitjats i no aconseguits el dia de Nadal. No oblidem que el Pare Noel és molt gran i pot tenir transtorns d’atenció o problemes de memòria.


Observo l’escrit resultant i m’adono de com han canviat les comunicacions. Aquesta carta no és com la que escrivíem quan érem petits per adreçar-la al nostre rei predilecte. Recordo que la meva mare en comprava un model imprès, amb línies netes impreses i emmarcades amb un filet blau o vermell. Sovint la salutació ja era escrita i calia voltar una mica per trobar-la en català “Estimats reis Mags...”. Anava dins d’un sobre vorejat amb la sanefa del correu aeri. Tots aquells detalls configuraven una experiència misteriosa i exòtica. Francament, no puc evitar fer comparacions i adonar-me que la carta que ha escrit en Pol és ben diferent.


En primer lloc, no és manuscrita, sinó que ha estat escrita amb ordinador. A més, amb l’ajuda sospitosa del germà gran, en Pol ha anat introduint, en diversos passatges del text, diverses URL, en què pare, mare, padrins i oncles podrem comprovar l’aspecte, els models alternatius, les mides i fins i tot el preu de cada regal. Si no fos perquè ens fa il·lusió triar-los en directe i embolicar-los amb papers de colors nadalencs, podríem fer que arribessin a casa nostra en un termini màxim de 8 dies, sempre que estiguéssim disposats a introduir en cada web el número de la nostra targeta de crèdit.


A banda, en el moment en què s’obre la carta, s’activa una melodia nadalenca que n’acompanya la lectura. Ens adonem de seguida que no caldrà fer cap versió en paper d’aquesta carta, ja que el fet d’imprimir-la suposaria perdre aquesta conjunció d’il·lustracions amagades i so ambiental. Aquesta conjunció de canals visuals i auditiu d'aquest escrit en versió electrònica és una mostra més de la multimodalitat que caracteritza la comunicació del nostre segle. I, és clar, també una evidència de com algú aprofita tots els recursos que coneix i domina per comunicar-se i aconseguir els seus propòsits.


1 desembre de 2008

Aclaparats pels deures escolars

Tot i que fa més de vint anys que sóc llicenciada, enguany em toca repetir cinquè de primària. Cada vespre, des del segon dia de curs, faig els deures escolars amb el meu fill de deu anys. Estic repassant totes les mesures del sistema decimal i els fenòmens del vocalisme àton. El meu fill arriba a casa amb exercicis que comporten una feina d’unes dues hores, encarregats pels mestres, segurament amb bona intenció. Potser estan convençuts que així contribueixen a elevar el nivell acadèmic del país, tan desprestigiat pels darrers informes institucionals.

Molts nens i moltes nenes del cicle superior de primària segueixen estudis musicals (3 o 4 hores setmanals) i practiquen algun esport (2 o 3 hores setmanals). La seva jornada laboral pot estendre’s a més de vuit hores lectives, o més de 10 hores diàries ocupades, si comptem trasllats i horari de menjador escolar. A tot això caldrà afegir-hi l’estona de treball amb activitats (generalment molt poc motivadores) que han de fer a casa, sovint sense ajuda.

En la meva opinió, els deures escolars diaris són obsolets i injustificats, simplement un indici de la mala organització del temps lectiu, sisena hora inclosa. No em refereixo, és clar, a tasques com llegir una novel·la juvenil, cercar una notícia a internet o al diari o escriure una llegenda que podria explicar l’àvia. Em refereixo a activitats com fer pàgines senceres d’exercicis de gramàtica, copiant cada enunciat a la llibreta o copiar i contestar set preguntes sobre un text de tres pàgines sobre els volcans. ¿No seria més enriquidor fer aquestes activitats en grup, amb la intervenció dels companys i l’ajuda del mestre?

Poso en dubte que l’hàbit d’estudi s’hagi de fomentar amb activitats complexes i pesades. Aquest tipus de tasques traslladades a casa resten als nens i nenes temps de joc, de convivència familiar i d’aprenentatge. A més, estic segura que els desmotiven vers les matèries acadèmiques, quan no fan perdre la il·lusió mateixa per aprendre. Ara, les cases, els centres cívics, les biblioteques i fins i tot la televisió, ben usada, són plens de recursos per ampliar coneixements i desenvolupar habilitats intel·lectuals i relacionals. Però per aprofitar aquests recursos els infants necessiten temps, en quantitat i de qualitat.

Hi ha un aspecte que considero encara més greu: els deures escolars són contradictoris amb la funció que hauria de tenir l’escola obligatòria com a garantia de la igualtat d’oportunitats. Molts alumnes de primària no tenen una mare o un pare que pugui ajudar-los cada vespre a fer les tasques de cada assignatura, perquè l’horari laboral no els ho permet. Alguns d’aquests alumnes no tenen un espai adequat per treballar en silenci; altres tenen pares i mares que vénen d’una altra cultura, i potser entenen l’encàrrec escrit a l’agenda, però encara no comprenen molts dels continguts dels llibres de text.

Crec que he esmentat prou arguments per dubtar de la utilitat d’aquesta tradició d’èpoques en què l’ensenyament consistia a acumular continguts mitjançant la repetició i els exercicis mecànics, repetitius i manuscrits. Un marc curricular que no para d’acumular objectius i continguts, sense reformular els anteriors, afavoreix les inèrcies en la pràctica docent, i fins i tot el col·lapse.

Aquests dies Catalunya ha rebut la visita de Daniel Pennac, un mestre que ha fet sentir la seva veu amb missatges clars i senzills sobre grans errors de l’ensenyament. Moltes de les reflexions sobre l’escola o sobre la lectura que exposa en els seus llibres han fet que molts professionals de la docència es replantegin moltes pràctiques acadèmiques. Segurament la força dels seus arguments consisteix simplement a mostrar algunes evidències que la societat no vol veure. Daniel Pennac ha dedicat el seu darrer llibre als alumnes poc brillants, al patiment dels últims de la classe. ¿Heu pensat mai en el patiment d’un nen de cinquè de primària que no sap o no pot portar els deures fets?

Més sobre el tema:
http://enfamilia.blogia.com/2008/090601-els-deures-escolars-a-casa.php