Fotos compartides

He mostrat interès pels fotologs dels meus alumnes i ells mateixos m'han facilitat algunes adreces perquè hi pugui fer un cop d'ull. Fotolog és un espai que permet mostrar fotografies a la xarxa i compartir-les amb les persones a qui n'hàgim facilitat l'adreça. Els adolescents en fan servir una versió gratuïta que permet col·locar una fotografia diària en un espai personal. En només un parell d'anys, aquest servei de la xarxa s'ha convertit en un important punt de trobada juvenil: sembla que una gran part dels usuaris tenen entre 12 i 17 anys. Els meus alumnes m'expliquen que s'hi passen hores i només en una estona m'han posat al corrent dels termes més habituals de l'argot flogaire: renovar, comentar, dedicar, afegir a efes, firmar, veure prèvies...



L'experiència de ser testimoni d'una de les moltes coses que fan els joves davant la pantalla, potser a desgrat de pares i mares, ha estat molt satisfactòria. Les fotos i els comentaris m'ajuden a comprendre la seva manera de viure i de relacionar-se. Els propietaris i propietàries del fotolog hi solen aparèixer sols, en primer pla, o de cos sencer, però també amb la colla, fent el pallasso al final d'una sortida nocturna, a la platja, a l'habitació pròpia o de l'amiga. Sovint, a mesura que avancen els dies d'aquest calendari il·lustrat, hi van apareixent fotos més artístiques (un pla de detall, una posta de sol, una silueta sobre un fons manipulat...) i més emotives (una abraçada, un petó, dues mans enllaçades...).

Els textos que acompanyen les fotos són molt variats: ara un poema o un fragment d'una cançó romàntica, ara una anècdota en una excursió, comentaris d'afecte dedicats a l'amiga que comparteix tristors i guarda confidències... De vegades són frases soltes i de vegades quasi semblen pàgines senceres d'una mena de diari íntim. Quan el comentari és sobre la pròpia foto, sol ser més llarg i quan es tracta de comentar la foto d'algú altre, la frase curta és suficient (sàpigues que he visitat el teu flog, que la foto és guai, que hi surts molt maca...). Aquests comentaris breus s'acumulen davall de la imatge en forma de tirallonga d'intervencions, com si es tractés d'un diàleg de messenger en diferit.

Aquests estudiants de secundària demostren moltes habilitats relacionades amb allò que ara s'anomena competència digital: es manegen bé amb codis d'usuari i contrasenyes, creen vincles, publiquen fotografies, sovint després de fer-ne alguna manipulació amb un programa d'edició. Per comentar-les, escriuen textos de vegades molt elaborats i amb força recursos estilístics. El seu poc respecte per les normes ortogràfiques em sembla ara un tòpic: l'escriptura abreujada i plena d'onomatopeies no és anàrquica, sinó que segueix una certa lògica i es limita força als textos breus o als diàlegs escrits. Els comentaris més llargs i més elaborats respecten, en general, no tan sols les normes gramaticals, sinó també els criteris de coherència i cohesió d'un text escrit mitjanament formal.

Els fotologs serveixen als joves per mostrar-se als altres i per comunicar-s'hi; són un indici d'aquesta necessitat adolescent de contacte permanent que fa que dues amigues s'enviïn missatges fins i tot quan són al mateix edifici. Vull destacar també les habilitats socials que demostren molts nois i noies en els fotologs que he visitat: he vist com s'expliquen problemes i comparteixen experiències força íntimes, com s'ajuden, com confien en una amistat i agraeixen que algú hi hagi confiat, fins i tot com es riuen de les pròpies desgràcies... Em sembla que aquestes pràctiques ajuden també a desenvolupar la intel·ligència emocional. Més enllà dels avenços tecnològics, aquesta capacitat de parlar sobre els sentiments i les emocions fa que trobi aquest joves allunyats de l'ambient repressiu que fins no fa gaire temps envoltava l'educació dels adolescents i que segurament encara perdura en alguns àmbits.

Comunicació multimodal

Ahir, a punt de començar desembre, el meu fill Pol, de 10 anys, va enllestir la carta als Reis Mags. En realitat, l’escriu pensant en Sta Claus, perquè la nostra família britànica necessita temps per cercar els regals i fer-los arribar per correu o mitjançant algun conegut que vulgui afegir-los al seu equipatge en algun viatge a Catalunya. Encara que la tradició no obliga a escriure al Pare Noel, una carta és una idea molt pràctica. A casa sempre hem buscat aquesta solució intercultural: una carta de Nadal, adreçada al Pare Noel que servirà al gener per reescriure la dels Reis Mags. D’aquesta manera els nens poden demanar als reis que facin arribar alguns regals desitjats i no aconseguits el dia de Nadal. No oblidem que el Pare Noel és molt gran i pot tenir transtorns d’atenció o problemes de memòria.


Observo l’escrit resultant i m’adono de com han canviat les comunicacions. Aquesta carta no és com la que escrivíem quan érem petits per adreçar-la al nostre rei predilecte. Recordo que la meva mare en comprava un model imprès, amb línies netes impreses i emmarcades amb un filet blau o vermell. Sovint la salutació ja era escrita i calia voltar una mica per trobar-la en català “Estimats reis Mags...”. Anava dins d’un sobre vorejat amb la sanefa del correu aeri. Tots aquells detalls configuraven una experiència misteriosa i exòtica. Francament, no puc evitar fer comparacions i adonar-me que la carta que ha escrit en Pol és ben diferent.


En primer lloc, no és manuscrita, sinó que ha estat escrita amb ordinador. A més, amb l’ajuda sospitosa del germà gran, en Pol ha anat introduint, en diversos passatges del text, diverses URL, en què pare, mare, padrins i oncles podrem comprovar l’aspecte, els models alternatius, les mides i fins i tot el preu de cada regal. Si no fos perquè ens fa il·lusió triar-los en directe i embolicar-los amb papers de colors nadalencs, podríem fer que arribessin a casa nostra en un termini màxim de 8 dies, sempre que estiguéssim disposats a introduir en cada web el número de la nostra targeta de crèdit.


A banda, en el moment en què s’obre la carta, s’activa una melodia nadalenca que n’acompanya la lectura. Ens adonem de seguida que no caldrà fer cap versió en paper d’aquesta carta, ja que el fet d’imprimir-la suposaria perdre aquesta conjunció d’il·lustracions amagades i so ambiental. Aquesta conjunció de canals visuals i auditiu d'aquest escrit en versió electrònica és una mostra més de la multimodalitat que caracteritza la comunicació del nostre segle. I, és clar, també una evidència de com algú aprofita tots els recursos que coneix i domina per comunicar-se i aconseguir els seus propòsits.


1 desembre de 2008

Les nostres crisis

Arcadi Oliveres



Conferència d'Arcadi Oliveres a la Biblioteca de Caldes de Malavella, un dels actes de la Setmana de la Cooperació i la Solidaritat. Algunes dades impressionants:

Un català gasta 84 vegades més energia que un habitant del continent africà. La nostra petjada ecològica d'aquest mes ja ha gastat 3 mesos del futur de les generacions posteriors.

El capital evadit anualment a l'Estat Espanyol és aproximadament de 80.000 milions d'euros anuals. Dos milions d'aturats podrien tenir una renda de 40.000 euros bruts anuals amb aquests diners.

Cal aprendre a viure més senzillament per tal que uns altres puguin -senzillament- viure. La crisi financera és la seva crisi, la nostra és alimentària i, per tant, humanitària.

Es calcula que la fam mata diàriament 60.000 persones i la xifra és creixent a causa de la crisi alimentària, que augmenta per dues causes: la manca de conreus de subsistència als països pobres i l'especulació amb cereals provocada per la fabricació de biocombustibles.

Els fòrums socials han calculat que es necessiten 50.000 milions d'euros anuals per erradicar la fam, però els països rics han declarat que no disposen d'aquests diners. La banca ha rebut durant els darrers dies més de 700.000 milions d'euros.

L’estat espanyol es gastarà l’any que ve 18.609 milions d’euros en despesa militar.

Més informació:

http://www.justiciaipau.org/
http://paper.avui.cat/article/dialeg/145012/bancs/governs/ciutadans.html

Un Palau a la Zona Franca

Vespre del dimecres del bell mig d’octubre, el programa d'activitats de la Biblioteca Francesc Candel, a la Zona Franca, ens convida a escoltar una rapsoda excepcional. El recital es titula Palau entre sang i vori, textos poètics i dramàtics de Josep Palau i Fabre escollits i recitats per Gemma Reguant.

L’actriu i professora de l’Institut del teatre, amb un treball de gest i veu excepcional, aconsegueix que les paraules de Palau i Fabre ressonin amb tota la plenitud. Un immens plaer per a un públic reduïdíssim: només disset persones van acudir a la convocatòria. Sens dubte, un espectacle íntim, i també un regal per als sentits i per a la ment, perquè la poesia de Palau i Fabre enalteix els sentiments més primaris alhora que allibera les fonts del pensament.

Després de la reverència de cloenda i dels aplaudiments sincers, el públic no es va moure de la sala. Com que ningú no va gosar demanar a Reguant que tornés a començar des del principi, va sorgir un col·loqui espontani ple de complicitats.

La sensació d’haver gaudit d’un espectacle exquisit es barreja amb la recança de no haver recomanat l’activitat a d’altres amics amants de la poesia i amb el desig de retrobar-se amb la lletra impresa del poeta. El resultat d’un acurat treball d’actor és una de les formes més atractives de mostrar bona poesia. Ens calen més actors rapsodes i més rapsodes actors.

Cartes pedagògiques

Ahir vaig tafanejar una estona les novetats literàries en una llibreria cèntrica de Barcelona. A la taula de llibres recents de la secció de pedagogia hi havia Mal d'escola, de Daniel Pennac, en català i en castellà, al costat d'altres obres que no han tingut tant ressò mediàtic. Em va cridar l'atenció un títol, Estimat alumne (Ara llibres). Aquest llibre de Joan Portell em va fer pensar en l'èxit que va tenir fa pocs anys Carta a un adolescent, de Vittorino Andreoli. Aquest psiquiatre italià escollia el gènere epistolar per reflexionar sobre els canvis vitals de l'adolescència. La carta (en singular o en forma d'epistolari) és un recurs narratiu clàssic, molt apropiat per a l'exposició d'idees; de seguida em vaig adonar que Portell no era l'únic que havia escollit aquest gènere per reflexionar sobre l'educació.

Espigolant amb la mirada i els dits, dos llibres més: Carta a una mestra, de M. Jesús Comellas (Ed. Columna) i Carta a los nuevos maestros; endevino que es tracta de la traducció al castellà del llibre Va de mestres. Carta als mestres que comencen, de Juli Palou i Jaume Cela. És interessant comprovar que, recentment, alumnes i mestres necessitem escriure'ns cartes. Ens veiem quasi cada dia a l'aula, però aquesta comunicació ens deixa insatisfets, necessitem la perspectiva del pas del temps, de la reflexió personal distant en el temps i l'espai. M'agradaria rebre una carta dels meus alumnes..., d'algun alumne. A la taula de novetats hi havia més llibres de reflexió global sobre l'educació, Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets, de Patrícia Gabancho, o Creure en l'educació, de Victòria Camps (Ed. 62). És un signe dels temps?

Aclaparats pels deures escolars

Tot i que fa més de vint anys que sóc llicenciada, enguany em toca repetir cinquè de primària. Cada vespre, des del segon dia de curs, faig els deures escolars amb el meu fill de deu anys. Estic repassant totes les mesures del sistema decimal i els fenòmens del vocalisme àton. El meu fill arriba a casa amb exercicis que comporten una feina d’unes dues hores, encarregats pels mestres, segurament amb bona intenció. Potser estan convençuts que així contribueixen a elevar el nivell acadèmic del país, tan desprestigiat pels darrers informes institucionals.

Molts nens i moltes nenes del cicle superior de primària segueixen estudis musicals (3 o 4 hores setmanals) i practiquen algun esport (2 o 3 hores setmanals). La seva jornada laboral pot estendre’s a més de vuit hores lectives, o més de 10 hores diàries ocupades, si comptem trasllats i horari de menjador escolar. A tot això caldrà afegir-hi l’estona de treball amb activitats (generalment molt poc motivadores) que han de fer a casa, sovint sense ajuda.

En la meva opinió, els deures escolars diaris són obsolets i injustificats, simplement un indici de la mala organització del temps lectiu, sisena hora inclosa. No em refereixo, és clar, a tasques com llegir una novel·la juvenil, cercar una notícia a internet o al diari o escriure una llegenda que podria explicar l’àvia. Em refereixo a activitats com fer pàgines senceres d’exercicis de gramàtica, copiant cada enunciat a la llibreta o copiar i contestar set preguntes sobre un text de tres pàgines sobre els volcans. ¿No seria més enriquidor fer aquestes activitats en grup, amb la intervenció dels companys i l’ajuda del mestre?

Poso en dubte que l’hàbit d’estudi s’hagi de fomentar amb activitats complexes i pesades. Aquest tipus de tasques traslladades a casa resten als nens i nenes temps de joc, de convivència familiar i d’aprenentatge. A més, estic segura que els desmotiven vers les matèries acadèmiques, quan no fan perdre la il·lusió mateixa per aprendre. Ara, les cases, els centres cívics, les biblioteques i fins i tot la televisió, ben usada, són plens de recursos per ampliar coneixements i desenvolupar habilitats intel·lectuals i relacionals. Però per aprofitar aquests recursos els infants necessiten temps, en quantitat i de qualitat.

Hi ha un aspecte que considero encara més greu: els deures escolars són contradictoris amb la funció que hauria de tenir l’escola obligatòria com a garantia de la igualtat d’oportunitats. Molts alumnes de primària no tenen una mare o un pare que pugui ajudar-los cada vespre a fer les tasques de cada assignatura, perquè l’horari laboral no els ho permet. Alguns d’aquests alumnes no tenen un espai adequat per treballar en silenci; altres tenen pares i mares que vénen d’una altra cultura, i potser entenen l’encàrrec escrit a l’agenda, però encara no comprenen molts dels continguts dels llibres de text.

Crec que he esmentat prou arguments per dubtar de la utilitat d’aquesta tradició d’èpoques en què l’ensenyament consistia a acumular continguts mitjançant la repetició i els exercicis mecànics, repetitius i manuscrits. Un marc curricular que no para d’acumular objectius i continguts, sense reformular els anteriors, afavoreix les inèrcies en la pràctica docent, i fins i tot el col·lapse.

Aquests dies Catalunya ha rebut la visita de Daniel Pennac, un mestre que ha fet sentir la seva veu amb missatges clars i senzills sobre grans errors de l’ensenyament. Moltes de les reflexions sobre l’escola o sobre la lectura que exposa en els seus llibres han fet que molts professionals de la docència es replantegin moltes pràctiques acadèmiques. Segurament la força dels seus arguments consisteix simplement a mostrar algunes evidències que la societat no vol veure. Daniel Pennac ha dedicat el seu darrer llibre als alumnes poc brillants, al patiment dels últims de la classe. ¿Heu pensat mai en el patiment d’un nen de cinquè de primària que no sap o no pot portar els deures fets?

Més sobre el tema:
http://enfamilia.blogia.com/2008/090601-els-deures-escolars-a-casa.php

Llibreta oberta

Aquest és el nom que he escollit per al meu bloc personal: una llibreta oberta, per compartir amb altres persones informacions, pensaments i propostes. Tinc la intenció d'explicar-hi anècdotes i aventures quotidianes, però també tribulacions professionals.

Esteu convidats i convidades a escriure i a guixar en aquestes pàgines.

Glòria Sanz Pinyol