Avui fa vint-i-cinc anys que ens va deixar Salvador Espriu. Ja havia assajat de morir civilment, mortalment aclaparat per la guerra fraticida. A Cementiri de Sinera ens deia:
No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim,
abans terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.
I tossudament ens recorda com és d'efímer l'ésser humà. Només uns versos de Les Hores:
Sota claríssims cels, escolto com el vent
em diu el nom guanyat, aquest meu nom: "Ningú".
em diu el nom guanyat, aquest meu nom: "Ningú".
Llegir Espriu és una experiència extraordinària de saviesa i humilitat. Amb els seus llibres, vaig aprendre a comentar poemes i poemaris que no tenien encara bibliografia crítica, seguint la guia del professor Molas, amb qui vaig descobrir que sovint només cal desfer l'hipèrbaton i repetir dos cops la frase en silenci per trobar el cap del fil.
Els poemes d'Espriu m'han fet molta companyia en temps de dol. Dels poemes d'Espriu hem tret fragments per plorar amics i per fer l'esquela d'alguna mort absurda. Tenir la mort a la vora, pensar en la mort, ens fa humans. Sovint penso que si els poderosos llegíssin alguns poemes d'Espriu, potser s'aturaria alguna guerra: lluitaríem només per servar la vida, la rara rosa blanca.
La prosa de les narracions d'Espriu m'impressiona encara després de moltes relectures i llegir els seus textos teatrals és per a mi entrar en una atmosfera mítica, un laberint de personatges familiars amb la troballa exquisida del vocabulari caló.
Avui, com a record i homenatge, mentre el carro del sol es desava a l'horitzó, he rellegit El caminant i el mur en un entorn virtual deliciós, les escultures de Manuel Cusachs. (Potser amb música, les llegireu millor.)
El caminant i el mur. Escultures de M. Cusachs
L'Ajuntament d'Arenys ha organitzat un itinerari literari en record d'Espriu: carrer de la perera, els rials, el Mal Temps, les escales de l'església per on baixava Tereseta...
Perquè, després del llarg viatge, Salvador Espriu no és tan sols un nom en una làpida a l'ombra dels xiprers de Sinera, mereix aquests i molts altres homenatges.
