diumenge, 11 de setembre del 2011

La moneda social i l’esperit de les acampades

El context de crisi econòmica fa cada dia més evident que els polítics ja no representen els interessos col·lectius. Encara amb el ressò d’un Primer de maig que denunciava la situació precària dels assalariats pels barris benestants de Barcelona i amb la perspectiva d’unes –altres– eleccions municipals poc esperançadores, el 15 de maig es van iniciar un seguit de protestes en forma d’acampades en places cèntriques de diverses ciutats.

El moviment va anar creixent amb lemes i reivindicacions que no són nous: en àmbits molt diversos, els moviments socials (veïnal, estudiantil, obrer, feminista, pacifista, ecologista...) fa temps que denuncien les injustícies provocades per un model econòmic esgotat i pels sistemes polítics falsament democràtics, controlats per bancs i multinacioals, que han arribat a extrems indignants de corrupció i abús de poder.

Més enllà d’esdeveniments i manifestacions, aquest moviment és global. I no és tan sols de denúncia i d’indignació: hi ha demanda de canvis reals, reivindicacions socials i, també, consciència del protagonisme que pot tenir la ciutadania. Les reivindicacions d’aquest moviment no són fruit d’un esclat espontani, sinó que s’han anat gestant des de l’acció quotidiana de molta gent, de petits col·lectius als barris, a la universitat, a les escoles, en mitjans de comunicació alternatius i, sobretot, a la xarxa. La novetat ha estat potser que moltes idees crítiques han confluït alhora al carrer i aquest fet ha despertat l’interès dels grans mitjans de comunicació en diversos països simultàniament.

Els camins per cercar sistemes alternatius més justos, que puguin aturar les crisis reals mundials (ecològica, alimentària i energètica) són diversos i les propostes sorgiran tant de les assemblees de les places com del debat que es generi en la ciutadania i en la consciència de les persones. Caldran models econòmics completament diferents i sistemes polítics de participació real i democràcia directa.

Un mitjà per cercar vies alternatives és l’economia solidària. Les diverses ecoxarxes que s’han anat creant els darrers anys al nostre país representen una manera d’entendre l’economia que no és nova. Consisteix en l’intercanvi solidari de béns, serveis o coneixements basat en relacions de respecte vers les persones i l’entorn. Participar en una ecoxarxa pot ser una manera d’escapar-se progressivament de l’estil de consum que promou la societat capitalista, una economia que s'ha basat més en les transaccions financeres que en la producció de béns i serveis ha anat pervertint el sentit original del diner i de les relacions comercials.

Actualment, el valor dels diners ja no té cap relació amb l’economia real, sinó que es basa sobretot en l’especulació i genera sistemàticament relacions injustes. Cercar alternatives en les relacions econòmiques serà tant decisiu com transformar les lleis que desvirtuen avui la democràcia.

L’activitat d’una ecoxarxa és d’àmbit local i té diversos objectius: crear vincles d’ajuda mútua entre persones, promoure el comerç just i de proximitat, afavorir la sobirania alimentària, protegir l’entorn i la salut de les persones, fomentar el consum responsable... La moneda social esdevé un instrument transformador, una alternativa al sistema monetari que ha provocat que l’anomenada crisi financera acabi per afectar no tan sols el benestar de la gent, sinó la seva vida quotidiana i els seus drets més bàsics.

La unitat monetària que permet comptabilitzar els béns o serveis que s'intercanvien a través de l'Ecoxarxa de Girona és l’ecogir. Es tracta d’una moneda virtual que regulen els mateixos usuaris, es crea amb treball o productes, no té interès, no s’hi pot especular i no s’encareix amb el pas del temps... El portal de l’Ecoxarxa a internet és un espai virtual on podeu vendre un cabàs de nadó o uns patins que ja no necessiteu, oferir-vos per fer classes particulars, trobar una modista que escurci pantalons, o un pintor de parets, productes ecològics, serveis de traducció, roba infantil, llibres... Com que no cal rebre el servei de la mateixa persona que ens ha comprat un objecte o ha fet servir el nostre coneixement, hi ha un sistema comptable que gestionen els mateixos usuaris, amb una senzilla verificació dels acords que supervisa la persona encarregada d'administrar el web.

La participació en una ecoxarxa i l’ús de moneda social són maneres de defensar-se de “la seva crisi” i de connectar amb l’esperit reivindicatiu i de canvi social que s’estén arreu des de les acampades.

Juny 2011

dilluns, 1 de novembre del 2010

Miserables

Vaig tenir l'honor de ser alumna de Joan Solà durant dos cursos sencers i de retrobar-lo, més tard, en diverses activitats professionals (i alguna de lúdica). Em ve de gust tenir en una pàgina de la meva llibreta un dels articles seus que més m'ha impressionat. Els seus treballs lingüístics ja tenen un reconeixement indiscutible i un lloc privilegiat al món acadèmic. Jo vull contribuir a reconèixer -també- la seva faceta ideològica i cívica, segurament incòmoda per a molts.

Joan Solà

Miserables

Amb la vostra actitud obstinada reflectiu la pitjor misèria moral, política, econòmica i lingüística de l’integrisme espanyol. Durant segles heu imposat, amb la llei i l’exèrcit, el que vosaltres heu anomenat “la pàtria comuna” dels espanyols i que no és altra cosa que un muntatge arranat estrictament a la vostra mentalitat obtusa, al vostre totalitarisme quixotesc; i, en definitiva, còmode només per a una part dels qui vivim en aquest espai, al preu de ser odiós i insuportable per als altres…

Molt en concret, heu atiat contra els catalans la resta dels pobles de la Pell de Brau. Ens heu impedit de respirar a un dels pobles que precisament hem contribuït més a l’evolució política i al benestar econòmic del país . I heu maldat per destruir la nostra llengua de totes les maneres imaginables. Heu fet de l’arma del terrorisme una raó d’Estat aplicable a tort i a dret als qui vosaltres, de manera unilateral, qualifiqueu de terroristes i als qui precisament sempre hem intentat de moure’ns per camins pacífics. Sembrant incessantment aquesta verinosa llavor, heu creat un immillorable camp de cultiu per als vostres votants. I d’això en dieu democràcia!

Per enèsima vegada el meu poble ha intentat encaixar en aquesta vostra Espanya impossible. Per enèsima vegada li heu tirat la porta a la cara. No esperarem més opcions: intentarem de viure en llibertat d’una vegada fora d’aquest espai irrespirable.

Polítics catalans! Des de les veus profètiques de Joan Maragall fins a tots els observadors polítics actuals ens han anat repetint d’infinites maneres que no hi havia res a fer, que aquesta Espanya ens ha menyspreat i rebutjat i continua fent-ho ara potser amb més violència que mai, política i mediàtica.

Ara vosaltres us apuntareu a la protesta popular, no tots de bona gana però tots sense remei, per mirar de salvar un poder personal que cada cop és més ridícul i sobretot més ridiculitzat, més befat. I ahir suplicàveu (!) no sé quina reforma del TC: una reforma d’un organisme que durant quatre anys ens ha escarnit amb prepotència infinita fins a límits que sembla que fins vosaltres qualifiqueu de literalment intolerables i que molts catalans –no us vulgueu ni ens vulgueu enganyar– desitgem, ara sí, que remoguin les entranyes dels qui no tolerarem de ser esborrats dels pobles lliures. No és ara l’hora de donar un exemple inequívoc al vostre poble: ho havíeu de fer, si tant hi crèieu, al moment just que el TC va començar a grapejar l’Estatut.

EL PUNT-AVUI Suplement de Cultura 08.07.2010

dilluns, 22 de febrer del 2010

Homenatge a Salvador Espriu


Avui fa vint-i-cinc anys que ens va deixar Salvador Espriu. Ja havia assajat de morir civilment, mortalment aclaparat per la guerra fraticida. A Cementiri de Sinera ens deia:



No lluito més. Et deixo

el sepulcre vastíssim,
abans terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.


I tossudament ens recorda com és d'efímer l'ésser humà. Només uns versos de Les Hores:

Sota claríssims cels, escolto com el vent
em diu el nom guanyat, aquest meu nom: "Ningú".

Llegir Espriu és una experiència extraordinària de saviesa i humilitat. Amb els seus llibres, vaig aprendre a comentar poemes i poemaris que no tenien encara bibliografia crítica, seguint la guia del professor Molas, amb qui vaig descobrir que sovint només cal desfer l'hipèrbaton i repetir dos cops la frase en silenci per trobar el cap del fil.

Els poemes d'Espriu m'han fet molta companyia en temps de dol. Dels poemes d'Espriu hem tret fragments per plorar amics i per fer l'esquela d'alguna mort absurda. Tenir la mort a la vora, pensar en la mort, ens fa humans. Sovint penso que si els poderosos llegíssin alguns poemes d'Espriu, potser s'aturaria alguna guerra: lluitaríem només per servar la vida, la rara rosa blanca.

La prosa de les narracions d'Espriu m'impressiona encara després de moltes relectures i llegir els seus textos teatrals és per a mi entrar en una atmosfera mítica, un laberint de personatges familiars amb la troballa exquisida del vocabulari caló.

Avui, com a record i homenatge, mentre el carro del sol es desava a l'horitzó, he rellegit El caminant i el mur en un entorn virtual deliciós, les escultures de Manuel Cusachs. (Potser amb música, les llegireu millor.)

El caminant i el mur. Escultures de M. Cusachs

L'Ajuntament d'Arenys ha organitzat un itinerari literari en record d'Espriu: carrer de la perera, els rials, el Mal Temps, les escales de l'església per on baixava Tereseta...

Perquè, després del llarg viatge, Salvador Espriu no és tan sols un nom en una làpida a l'ombra dels xiprers de Sinera, mereix aquests i molts altres homenatges.

dimarts, 12 de maig del 2009

Viure a poc a poc, també a l’ensenyament



No és gaire sorprenent que el moviment Slow hagi tingut tanta difusió, al cap i a la fi, es tracta d’un conjunt de propostes inspirades en el sentit comú que aporten beneficis gairebé immediats a les nostres vides. L’any 1999 es va fundar a Itàlia el moviment Cittaslow, inspirat en una associació, també italiana, anomenada Slow food. L’any 2004 es va publicar el llibre In Praise of Slowness, traduït al castellà amb el títol Elogio de la lentitud, en què Carl Honoré, un periodista canadenc que viu a Londres, proposava lluitar contra la tirania de la pressa per recuperar la qualitat de vida perduda en el món occidental. Avui dia és habitual sentir-ne parlar als mitjans de comunicació i es poden trobar a la xarxa un bon grapat de projectes relacionats amb aquesta visió de la vida. El més conegut continua sent l’slow food, que proposa assaborir a poc a poc àpats preparats amb delicadesa i atenció, amb productes conreats de manera natural i tradicional.

No cauré en el parany d’atribuir l’adjectiu ‘nova’ a aquesta filosofia. Potser la clau de l’èxit que ha assolit és el fet que posar-la en pràctica requereix tan sols l’esforç de recordar com feien moltes coses els nostres avis. L’hàbit de dedicar a cada activitat el seu temps just millora no tan sols la nostra salut física i mental, sinó també la comunicació i, per tant, la convivència. La vida accelerada actual no és més que una mala gestió del temps que comporta riscos molt greus per a la salut i les relacions humanes.


M’agradaria aplicar la lògica de viure a poc a poc a la docència. Com se’n diria? Ensenyament pausat? Pedagogia lenta? Educar requereix temps: temps per conviure, per aprendre junts, per llegir, parlar, discutir, valorar... De vegades, calen anys per adonar-se d’allò que realment ens va ajudar a aprendre i encara més per adonar-nos que no cal continuar fent a l’aula tantes coses que a nosaltres tampoc no ens van ajudar gaire quan érem alumnes. Fa mesos que penso en les implicacions que afluixar l’accelerador tindria en la millora de la nostra tasca docent. Hi ha tantes coses importants que es poden fer bé, si es fan amb temps i atenció! En desgrano unes quantes, amb la intenció d’ampliar la llista després de l’estiu. Ens cal prou temps per...

1. Conèixer els alumnes des de la primera sessió i aprendre’n els noms abans d’acabar la segona.
2. Convidar el grup a pensar en tot allò que li agradaria fer durant el curs, a explicar-ho al grup i fer-ne plegats una selecció que després posarem al calendari.
3. Preguntar-los què fan durant el temps lliure i cercar a internet alguna cançó dels grups que escolten a l'iPod. Explicar-los què faig jo durant el temps lliure i recomanar-los algun llibre, alguna pel·lícula o fer-los escoltar alguna cançó amb l’excusa de fer una activitat de vocabulari.
4. Anar al cine per poder veure una pel·lícula que veuen els alumnes o la que jo voldria recomanar amb prou referències. Qui diu una pel·lícula diu una obra de teatre, un concert o una exposició sobre escriptors a l’exili...
5. Cercar als mitjans de comunicació textos variats sobre temes que puguin interessar l’alumnat, que també m’interessin a mi i em serveixin per organitzar activitats en què els joves escolten, llegeixen, interpreten, comenten i escriuen.
6. Reunir-me amb companys i companyes de la meva assignatura, perquè segur que podem compartir idees i materials, a més d’organitzar alguna sortida conjunta amb tots els grups del mateix nivell.
7. Parlar amb companys d’altres assignatures per arribar a alguns acords necessaris sobre diversos temes com ara què fan amb l’expressió oral i escrita en les seves classes o quins temes de genètica o geografia humana podria incloure en els textos que els alumnes llegeixen i escriuen amb mi.
8. Actualitzar els coneixements de l’àrea i estar al dia en mètodes d’ensenyament, llegint i assistint a cursos o xerrades almenys un cop per setmana.
9. Informar-me de la programació de TV per entendre algunes de les converses dels nois i noies que tinc a l’aula i recomanar-los aquells reportatges boníssims que fan de tant en tant als canals no majoritaris.
10. Xerrar tranquil·lament amb cada grup els primers deu minuts de classe almenys un cop per setmana: que si tenen dos exàmens el mateix dia, que els corregeixi un cartell que volen penjar, que quan anirem d’excursió, que el teatre de l’any passat va molar molt, que si anirem un altre cop a fer de públic a la tele, que en Jordi i l’Aina s’han barallat...
11. Demanar als alumnes que em convidin a visitar els seus espais personals a internet i felicitar-los per tota la feina que hi fan. Descobrir en un fotolog que en Jordi i l’Aina s'han reconciliat.
12. I també, és clar, escriure en un blog com aquest i convidar els meus alumnes a fer-hi un cop d’ull, si els ve de gust.

Si és cert que, com diu Honoré, cal gaudir treballant per treballar millor, estic convençuda que l’Slow teaching té futur. Si a l’etapa infantil es parla d’aprendre jugant, a la secundària podríem parlar d’aprendre vivint, amb el temps necessari per comunicar-se i relacionar-se amb els altres. Només així el rendiment acadèmic pot compaginar-se amb els aprenentatges necessaris per viure millor. ¿No és aquest l’objectiu de l’educació?

dimarts, 24 de març del 2009

Escriure després de llegir

Quellegeixes.cat és un fòrum de lectors apadrinat per Vilaweb i la Institució de les Lletres Catalanes. Per participar-hi només cal registrar-se, amb algunes dades personals. S'hi poden llegir comentaris de llibres, ordenats per gèneres, i enviar el comentari propi, a més de participar en fils de debat sobre temes d'actualitat relacionats amb la literatura. Els participants s'agrupen en tres seccions: llapis (fins a 11 anys), boli (de 12 a 16) i ploma (més de 16). Es poden visitar les tres seccions i escriure missatges només a la secció corresponent a l'edat de la persona registrada. A mi m'han enviat a la ploma, tot i que vaig a l'institut! Però no és sobre la secció d'adults, sinó de les altres, que voldria escriure.

Fer una visita per les seccions infantil i juvenil del fòrum ens fa adonar que hi ha participants molt joves avesats a llegir literatura que, a més, escriuen força en fòrums de la xarxa. M'ha interessat especialment comprovar quines lectures tenen més èxit entre els joves de 12 a 16 anys, la franja d'edat de la secundària obligatòria. Hi predominen els llibres d'argument fantàstic-llegendari, que sovint es presenten en sagues que arriben a sumar milers de pàgines. També hi ha els llibres dels nostres escriptors nacionals pensats per a joves, amb ingredients d'aventura moderna i valors morals, alguns dels quals tenen lectors fidelíssims i resisteixen tranquil·lament el pas d'una dècada. Però també hi ha una presència significativa de lectures que no podem considerar exclusivament juvenils. Per exemple, a la secció Estem llegint, una mena de club de lectura virtual, ara hi ha un debat sobre El perfum, de Patrick Süskind i l'anterior era sobre La lladre de llibres, de Zusak, Markus.

Les opinions dels joves de 12 a 16 anys sobre obres literàries, solen ser breus i força subjectives, que no vol dir poc argumentades. N'agafo tres fragments d'entre els més llegits:

El primer capítol m'ha deixat descolocada...
A mi m'està agradant molt aquesta novel·la perquè és plena d'aventures i sempre m'hauria agradat tenir poders màgics! per fer coses, ara mateix no sé quines, però amb poders tot seria diferent, segur!
...Recordo que em va agradar molt pq és el que dieu, t'hi sents identificada.

Però també n'hi ha que són comentaris clars, sintètics i ben estructurats:

Aquest Nadal m'he llegit El viatge de l'elefant de Jose Saramago. La novel·la tracta del viatge d'un elefant donat com a regal del rei de Portugal a l'Arxiduc d'Austria. En la meva opinió és un llibre que esta molt bé, ja que barreja trets d'humor inteligent existents en els dialegs entre personatges encara que es més frequents l'humor de l'autor, que és qui narra el llibre i ens explica petits detalls de l'època en que esta ambientada la novel·la. És un llibre que és molt fàcil de llegir i que recomano a tothom.

Si feu una cerca als fòrums del Quellegeixes, trobareu opinions sobre títols, sobre autors, sobre l'ús que fan de la biblioteca... Només cal posar un mot al cercador i anar llegint: tot un treball de camp! Als profes d'institut els recomano llegir el fil "Lectures obigatòries", digne d'una profunda reflexió. Vegeu-ne només un parell:

Us volia parlar de les lectures obligatories que ens fan llegir a l'institut. En el meu els llibres que ens fan llegir no m'agraden gens...

Ehem... Doncs encara teniu sort. Jo em vaig passar els dos primers cursos de l'ESO llegint Manolito Gafotas en totes les versions. (I això que jo ja me'ls havia llegit tots). Després van arribar al tema llibres super avorrits del tipus cervantes i lazarillo de tormes. Els de català de l'ESO eren encara pitjors, perquè absolutament tots tractaven del mateix: drogues i sexe. Noies que morien quan intentaven avortar, noies que es quedaven en coma per culpa d'una pastilla, bandes urbanes que es mataven entre elles...

Aquest darrer comentari podria ser una síntesi curricular de l''ESO! Estic segura que els darrers llibres a què es refereix formen una llista de títols pensada després de diverses reunions de departament, tenint en compte els gustos i els interessos dels alumnes, des del nostre punt de vista, és clar. Per pensar-hi... Crec que faré una passejada atenta per la secció boli del QL? abans de proposar lectures trimestrals als meus alumnes, i optaré per les llistes obertes. Espero tenir el suport dels companys.



Trobada de quellegistes a la Setmana del llibre en català
Sant Cugat, març del 2009


http://www.quellegeixes.cat/

dimecres, 11 de març del 2009

Reconeixement a Enric Duran



Vaig conèixer l’Enric Duran l’any 1999 quan vaig respondre a una convocatòria cívica de voluntaris per organitzar una consulta pública sobre el deute extern. Ell va ser una de les persones que es va adreçar a uns centenars d’assistents de les reunions en què rebíem informació i material per a la logística de les taules del referèndum que coincidiria amb un dia d’eleccions estatals.


Tots els que érem en aquelles reunions continuem preocupats per l’injustíssim repartiment de la riquesa mundial. Sabem que és causa de fam i de destrucció i no voldrem creure mai que es tracta d'un fenomen inevitable o justificable. Segurament els mateixos que vam passar el dia 12 de març del 2000 en molts pobles i ciutats de Catalunya, convidant la gent del carrer a demanar que l’Estat espanyol perdonés el deute extern dels països pobres, hem continuat amb petites lluites quotidianes. I estic convençuda que ha crescut el nombre de persones sensibles a aquesta relació injusta entre països rics i països pobres. És clar que hi ha moltes petites coses que es poden fer per actuar contra una inèrcia que fa cada dia més grans les desigualtats, ara amb l’excusa d’una crisi econòmica que volen redreçar amb els mateixos esquemes polítics i econòmics que ens hi han conduït. Però la lluita de l’Enric no ha estat ni petita ni simbòlica, crec que és una gran gesta, tan arriscada com admirable.


Tanmateix, no em sembla que la tasca més important de l’Enric hagi estat demostrar que era fàcil aconseguir diners del sistema bancari, que les lleis financeres condemnen els pobres i protegeixen els bancs, que en el món de la banca es castiguen els petits delictes i els fraus més greus queden impunes... En la meva opinió, l’impacte informatiu de la seva acció és l’autèntic sentit de tot el seu projecte. El primer número de la seva publicació –Crisi- va ser un exemple que les fonts d'informació alternatives són molt necessàries, que les versions oficials de l’actualitat són interessades i que cal buscar angles distints per intentar comprendre la realitat.


La pròxima setmana sortirà el segon número de Crisi i jo voldria tenir-ne un exemplar, que la gent que conec el rebi, que els més joves el puguin llegir i que coneguin l’Enric Duran. Perquè una de les coses més importants que es pot fer per lluitar contra la injustícia és informar-se, tot i l’esforç que això pot implicar. La data de la publicació, 17 de març, coincideix amb una convocatòria força innovadora: una vaga d’usuaris de la banca. Hi ha algú que no en sigui?


L’Enric Duran diu que està disposat a anar a la presó, si cal. Només cal sentir-lo parlar per comprovar que és sincer. M’agradaria saber que, en cas que les coses vagin maldades, podrà comptar amb el suport de moltes de les persones que només fem petites coses. En tot cas, seria ben trist que una persona com ell hagi d’anar a la presó. Si fos així, els especuladors ja saben quina és la inversió de futur: terrenys i ciment per fer més presons.



Més informació: http://podem.cat/


Carta des de la presó




dimecres, 4 de febrer del 2009

Imatges tòpiques

L'ensenyament està a debat i se'n parla als mitjans de comunicació. De fet, el debat sobre l'educació és periòdic: canvis de currículum i de marc legislatiu, reformes universitàries, reivindicacions laborals, modificacions de calendari escolar... I els programes informatius de totes les televisions hi dediquen uns minuts, il·lustrats per unes imatges on apareix ineludiblement el mateix: un professor o una professora escrivint a la pissarra mentre els alumnes, asseguts en fileres, miren i escolten. Aquesta és la concepció estereotipada que deuen tenir els periodistes quan busquen imatges d'arxiu o es traslladen a una escola per il·lustrar el discurs del locutor.

Només he vist imatges diferents quan -molt ocasionalment- es parla del cicle infantil i apareix un parvulari, ple de nens i nenes corrent d'un cantó a l'altre de la sala, o bé quan es tracta d'oferir l'aspecte desolador d'uns mòduls prefabricats provisionals durant anys en un descampat.

Amb l'eterna imatge d'un docent parlant des de la pissarra es reprodueix una idea clàssica i massa tòpica de l'ensenyament. Em sembla una prova de manca de consciència dels professionals que treballen als mitjans de comunicació, que amb aquest recurs fàcil contribueixen a mantenir en la societat una percepció molt tradicional de l'ensenyament i l'aprenentatge.

Si del que es tracta és d'il·lustrar notícies d'actualitat sobre l'educació a Catalunya, la televisió també podria mostrar els alumnes de primària visitant un museu, tocant instruments musicals o fent treball de grup a l'aula. Els nois i noies de secundària podrien aparèixer votant la delegada de classe, asseguts en rotllana fent un debat, treballant amb un ordinador o fent un programa de ràdio. Perquè aquestes activitats també són habituals a les nostres aules i la tasca docent és prou variada com perquè una bona colla de professionals no ens sentim gaire identificats amb un professor parlant davant del grup i apuntant fórmules a la pissarra.

Els mètodes canvien, les classes són cada dia més participatives, els recursos didàctics es diversifiquen i els ordinadors han entrat a l'aula. Però la imatge que reben les llars catalanes sobre l'activitat docent és gairebé idèntica a la que van rebre quan l'avi de casa anava a escola. D'aquesta manera el debat es manté en temes de pressupost, construcció d'escoles, preus de llibres de text o ampliacions d'horaris escolars. No veig indicis d'un debat que impliqui la societat en un qüestionament profund sobre els conceptes d'aprenentatge i d'educació, ni sobre les finalitats de l'educació pública ni sobre la funció mateixa de les institucions.