dimecres, 11 de març del 2009

Reconeixement a Enric Duran



Vaig conèixer l’Enric Duran l’any 1999 quan vaig respondre a una convocatòria cívica de voluntaris per organitzar una consulta pública sobre el deute extern. Ell va ser una de les persones que es va adreçar a uns centenars d’assistents de les reunions en què rebíem informació i material per a la logística de les taules del referèndum que coincidiria amb un dia d’eleccions estatals.


Tots els que érem en aquelles reunions continuem preocupats per l’injustíssim repartiment de la riquesa mundial. Sabem que és causa de fam i de destrucció i no voldrem creure mai que es tracta d'un fenomen inevitable o justificable. Segurament els mateixos que vam passar el dia 12 de març del 2000 en molts pobles i ciutats de Catalunya, convidant la gent del carrer a demanar que l’Estat espanyol perdonés el deute extern dels països pobres, hem continuat amb petites lluites quotidianes. I estic convençuda que ha crescut el nombre de persones sensibles a aquesta relació injusta entre països rics i països pobres. És clar que hi ha moltes petites coses que es poden fer per actuar contra una inèrcia que fa cada dia més grans les desigualtats, ara amb l’excusa d’una crisi econòmica que volen redreçar amb els mateixos esquemes polítics i econòmics que ens hi han conduït. Però la lluita de l’Enric no ha estat ni petita ni simbòlica, crec que és una gran gesta, tan arriscada com admirable.


Tanmateix, no em sembla que la tasca més important de l’Enric hagi estat demostrar que era fàcil aconseguir diners del sistema bancari, que les lleis financeres condemnen els pobres i protegeixen els bancs, que en el món de la banca es castiguen els petits delictes i els fraus més greus queden impunes... En la meva opinió, l’impacte informatiu de la seva acció és l’autèntic sentit de tot el seu projecte. El primer número de la seva publicació –Crisi- va ser un exemple que les fonts d'informació alternatives són molt necessàries, que les versions oficials de l’actualitat són interessades i que cal buscar angles distints per intentar comprendre la realitat.


La pròxima setmana sortirà el segon número de Crisi i jo voldria tenir-ne un exemplar, que la gent que conec el rebi, que els més joves el puguin llegir i que coneguin l’Enric Duran. Perquè una de les coses més importants que es pot fer per lluitar contra la injustícia és informar-se, tot i l’esforç que això pot implicar. La data de la publicació, 17 de març, coincideix amb una convocatòria força innovadora: una vaga d’usuaris de la banca. Hi ha algú que no en sigui?


L’Enric Duran diu que està disposat a anar a la presó, si cal. Només cal sentir-lo parlar per comprovar que és sincer. M’agradaria saber que, en cas que les coses vagin maldades, podrà comptar amb el suport de moltes de les persones que només fem petites coses. En tot cas, seria ben trist que una persona com ell hagi d’anar a la presó. Si fos així, els especuladors ja saben quina és la inversió de futur: terrenys i ciment per fer més presons.



Més informació: http://podem.cat/


Carta des de la presó




1 comentari:

casa da poesia ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.