Escriure després de llegir

Quellegeixes.cat és un fòrum de lectors apadrinat per Vilaweb i la Institució de les Lletres Catalanes. Per participar-hi només cal registrar-se, amb algunes dades personals. S'hi poden llegir comentaris de llibres, ordenats per gèneres, i enviar el comentari propi, a més de participar en fils de debat sobre temes d'actualitat relacionats amb la literatura. Els participants s'agrupen en tres seccions: llapis (fins a 11 anys), boli (de 12 a 16) i ploma (més de 16). Es poden visitar les tres seccions i escriure missatges només a la secció corresponent a l'edat de la persona registrada. A mi m'han enviat a la ploma, tot i que vaig a l'institut! Però no és sobre la secció d'adults, sinó de les altres, que voldria escriure.

Fer una visita per les seccions infantil i juvenil del fòrum ens fa adonar que hi ha participants molt joves avesats a llegir literatura que, a més, escriuen força en fòrums de la xarxa. M'ha interessat especialment comprovar quines lectures tenen més èxit entre els joves de 12 a 16 anys, la franja d'edat de la secundària obligatòria. Hi predominen els llibres d'argument fantàstic-llegendari, que sovint es presenten en sagues que arriben a sumar milers de pàgines. També hi ha els llibres dels nostres escriptors nacionals pensats per a joves, amb ingredients d'aventura moderna i valors morals, alguns dels quals tenen lectors fidelíssims i resisteixen tranquil·lament el pas d'una dècada. Però també hi ha una presència significativa de lectures que no podem considerar exclusivament juvenils. Per exemple, a la secció Estem llegint, una mena de club de lectura virtual, ara hi ha un debat sobre El perfum, de Patrick Süskind i l'anterior era sobre La lladre de llibres, de Zusak, Markus.

Les opinions dels joves de 12 a 16 anys sobre obres literàries, solen ser breus i força subjectives, que no vol dir poc argumentades. N'agafo tres fragments d'entre els més llegits:

El primer capítol m'ha deixat descolocada...
A mi m'està agradant molt aquesta novel·la perquè és plena d'aventures i sempre m'hauria agradat tenir poders màgics! per fer coses, ara mateix no sé quines, però amb poders tot seria diferent, segur!
...Recordo que em va agradar molt pq és el que dieu, t'hi sents identificada.

Però també n'hi ha que són comentaris clars, sintètics i ben estructurats:

Aquest Nadal m'he llegit El viatge de l'elefant de Jose Saramago. La novel·la tracta del viatge d'un elefant donat com a regal del rei de Portugal a l'Arxiduc d'Austria. En la meva opinió és un llibre que esta molt bé, ja que barreja trets d'humor inteligent existents en els dialegs entre personatges encara que es més frequents l'humor de l'autor, que és qui narra el llibre i ens explica petits detalls de l'època en que esta ambientada la novel·la. És un llibre que és molt fàcil de llegir i que recomano a tothom.

Si feu una cerca als fòrums del Quellegeixes, trobareu opinions sobre títols, sobre autors, sobre l'ús que fan de la biblioteca... Només cal posar un mot al cercador i anar llegint: tot un treball de camp! Als profes d'institut els recomano llegir el fil "Lectures obigatòries", digne d'una profunda reflexió. Vegeu-ne només un parell:

Us volia parlar de les lectures obligatories que ens fan llegir a l'institut. En el meu els llibres que ens fan llegir no m'agraden gens...

Ehem... Doncs encara teniu sort. Jo em vaig passar els dos primers cursos de l'ESO llegint Manolito Gafotas en totes les versions. (I això que jo ja me'ls havia llegit tots). Després van arribar al tema llibres super avorrits del tipus cervantes i lazarillo de tormes. Els de català de l'ESO eren encara pitjors, perquè absolutament tots tractaven del mateix: drogues i sexe. Noies que morien quan intentaven avortar, noies que es quedaven en coma per culpa d'una pastilla, bandes urbanes que es mataven entre elles...

Aquest darrer comentari podria ser una síntesi curricular de l''ESO! Estic segura que els darrers llibres a què es refereix formen una llista de títols pensada després de diverses reunions de departament, tenint en compte els gustos i els interessos dels alumnes, des del nostre punt de vista, és clar. Per pensar-hi... Crec que faré una passejada atenta per la secció boli del QL? abans de proposar lectures trimestrals als meus alumnes, i optaré per les llistes obertes. Espero tenir el suport dels companys.



Trobada de quellegistes a la Setmana del llibre en català
Sant Cugat, març del 2009


http://www.quellegeixes.cat/

Reconeixement a Enric Duran

Vaig conèixer l’Enric Duran l’any 1999 quan vaig respondre a una convocatòria cívica de voluntaris per organitzar una consulta pública sobre el deute extern. Ell va ser una de les persones que es va adreçar a uns centenars d’assistents de les reunions en què rebíem informació i material per a la logística de les taules del referèndum que coincidiria amb un dia d’eleccions estatals.

Tots els que érem en aquelles reunions continuem preocupats per l’injustíssim repartiment de la riquesa mundial. Sabem que és causa de fam i de destrucció i no voldrem creure mai que es tracta d'un fenomen inevitable o justificable. Segurament els mateixos que vam passar el dia 12 de març del 2000 en molts pobles i ciutats de Catalunya, convidant la gent del carrer a demanar que l’Estat espanyol perdonés el deute extern dels països pobres, hem continuat amb petites lluites quotidianes. I estic convençuda que ha crescut el nombre de persones sensibles a aquesta relació injusta entre països rics i països pobres. És clar que hi ha moltes petites coses que es poden fer per actuar contra una inèrcia que fa cada dia més grans les desigualtats, ara amb l’excusa d’una crisi econòmica que volen redreçar amb els mateixos esquemes polítics i econòmics que ens hi han conduït. Però la lluita de l’Enric no ha estat ni petita ni simbòlica, crec que és una gran gesta, tan arriscada com admirable.

Tanmateix, no em sembla que la tasca més important de l’Enric hagi estat demostrar que era fàcil aconseguir diners del sistema bancari, que les lleis financeres condemnen els pobres i protegeixen els bancs, que en el món de la banca es castiguen els petits delictes i els fraus més greus queden impunes... En la meva opinió, l’impacte informatiu de la seva acció és l’autèntic sentit de tot el seu projecte. El primer número de la seva publicació –Crisi- va ser un exemple que les fonts d'informació alternatives són molt necessàries, que les versions oficials de l’actualitat són interessades i que cal buscar angles distints per intentar comprendre la realitat.

La pròxima setmana sortirà el segon número de Crisi i jo voldria tenir-ne un exemplar, que la gent que conec el rebi, que els més joves el puguin llegir i que coneguin l’Enric Duran. Perquè una de les coses més importants que es pot fer per lluitar contra la injustícia és informar-se, tot i l’esforç que això pot implicar. La data de la publicació, 17 de març, coincideix amb una convocatòria força innovadora: una vaga d’usuaris de la banca. Hi ha algú que no en sigui?

L’Enric Duran diu que està disposat a anar a la presó, si cal. Només cal sentir-lo parlar per comprovar que és sincer. M’agradaria saber que, en cas que les coses vagin maldades, podrà comptar amb el suport de moltes de les persones que només fem petites coses. En tot cas, seria ben trist que una persona com ell hagi d’anar a la presó. Si fos així, els especuladors ja saben quina és la inversió de futur: terrenys i ciment per fer més presons.

Més informació: http://podem.cat/

Carta des de la presó

Imatges tòpiques

L'ensenyament està a debat i se'n parla als mitjans de comunicació. De fet, el debat sobre l'educació és periòdic: canvis de currículum i de marc legislatiu, reformes universitàries, reivindicacions laborals, modificacions de calendari escolar... I els programes informatius de totes les televisions hi dediquen uns minuts, il·lustrats per unes imatges on apareix ineludiblement el mateix: un professor o una professora escrivint a la pissarra mentre els alumnes, asseguts en fileres, miren i escolten. Aquesta és la concepció estereotipada que deuen tenir els periodistes quan busquen imatges d'arxiu o es traslladen a una escola per il·lustrar el discurs del locutor.

Només he vist imatges diferents quan -molt ocasionalment- es parla del cicle infantil i apareix un parvulari, ple de nens i nenes corrent d'un cantó a l'altre de la sala, o bé quan es tracta d'oferir l'aspecte desolador d'uns mòduls prefabricats provisionals durant anys en un descampat.

Amb l'eterna imatge d'un docent parlant des de la pissarra es reprodueix una idea clàssica i massa tòpica de l'ensenyament. Em sembla una prova de manca de consciència dels professionals que treballen als mitjans de comunicació, que amb aquest recurs fàcil contribueixen a mantenir en la societat una percepció molt tradicional de l'ensenyament i l'aprenentatge.

Si del que es tracta és d'il·lustrar notícies d'actualitat sobre l'educació a Catalunya, la televisió també podria mostrar els alumnes de primària visitant un museu, tocant instruments musicals o fent treball de grup a l'aula. Els nois i noies de secundària podrien aparèixer votant la delegada de classe, asseguts en rotllana fent un debat, treballant amb un ordinador o fent un programa de ràdio. Perquè aquestes activitats també són habituals a les nostres aules i la tasca docent és prou variada com perquè una bona colla de professionals no ens sentim gaire identificats amb un professor parlant davant del grup i apuntant fórmules a la pissarra.

Els mètodes canvien, les classes són cada dia més participatives, els recursos didàctics es diversifiquen i els ordinadors han entrat a l'aula. Però la imatge que reben les llars catalanes sobre l'activitat docent és gairebé idèntica a la que van rebre quan l'avi de casa anava a escola. D'aquesta manera el debat es manté en temes de pressupost, construcció d'escoles, preus de llibres de text o ampliacions d'horaris escolars. No veig indicis d'un debat que impliqui la societat en un qüestionament profund sobre els conceptes d'aprenentatge i d'educació, ni sobre les finalitats de l'educació pública ni sobre la funció mateixa de les institucions.

Joves poetes

Fa temps que sóc conscient que els joves tenen una relació pròxima i quotidiana amb la poesia i em sembla que es tracta d'una realitat ignorada per molts adults, inclosos molts ensenyants. Els joves són consumidors de poesia i molts d'ells també productors de textos poètics. Per adonar-se que els interessa la poesia n'hi ha prou a mirar les seves carpetes o les seves agendes, plenes de frases poètiques, de poemes i de fragments de cançons. Fins i tot en la safata de missatges rebuts i enviats dels seus telèfons mòbils conserven algun poema que els ha fet arribar una amiga. La varietat de suports per als versos s'ha ampliat amb les pantalles: webs on els adolescents pengen narracions, poemes o pensaments breus i fotologs amb fotografies comentades amb una frase poètica o amb un fragment d'una cançó, sovint parlant d'amor.


Aquests retalls literaris apareixen sense cap referència a les fonts. Els joves reconeixen que no saben d'on ha sortit la frase, ni qui se l'ha inventada. Si és una cançó, pensen que no cal escriure el nom del grup, per què tothom la coneix; al cap i a la fi és aquella cançó que escolten sis vegades al dia. És cert que fan un ús molt poc rigorós dels textos poètics, plagien sense escrúpols, ignoren l'ètica de les citacions i, per suposat, desconeixen la llei de propietat intel·lectual. A més, poden arribar a barrejar tres llengües en el mateix fragment.

Però aquests textos poètics són per als adolescents una font de recursos utilíssima. Els fan servir per fer les paus amb l'amic, per fer-se promeses d'amor, per expressar com se'ls fa eterna l'estona de separació i fugaç la tarda que han passat junts teixint un somni de vida en comú. També per denunciar una traïció o per queixar-se de la crueltat de l'estimat indiferent. ¿I no han estat aquests temes presents en la poesia de totes les èpoques? Els joves en parlen amb mots imprecisos i rimes fàcils, però els usos maldestres del llenguatge es barregen també amb jocs rics de paraules ambivalents, antítesis sorprenents i paradoxes molt suggeridores.

Sovint sentim amb to de recriminació que els joves no llegeixen, que escriuen molt malament, que es passen el dia davant l'ordinador... Però si féssim un cop d'ull a allò que fan amb l'ordinador, potser hi podríem veure un munt d'escrits en format electrònic sobre els mateixos temes i els mateixos sentiments que han forjat la literatura de totes les èpoques. Tot plegat demostra un interès per l'elaboració del llenguatge com a expressió de sentiments i d'idees que pot resultar determinant per a la seva formació personal i professional. I si la majoria dels adolescents són poetes, vol dir que la majoria dels adults han estat poetes en una època de la seva vida. Em pregunto en quina fase de socialització es perden aquestes inquietuds.

(La pintura és de Pep Vanaclocha, que fa poemes amb pinzells.)

Una recomanació per a docents: Jornades POESIA CONTEMPORÀNIA, TECNOLOGIES I EDUCACIÓ http://www.viulapoesia.com/

Fotos compartides

He mostrat interès pels fotologs dels meus alumnes i ells mateixos m'han facilitat algunes adreces perquè hi pugui fer un cop d'ull. Fotolog és un espai que permet mostrar fotografies a la xarxa i compartir-les amb les persones a qui n'hàgim facilitat l'adreça. Els adolescents en fan servir una versió gratuïta que permet col·locar una fotografia diària en un espai personal. En només un parell d'anys, aquest servei de la xarxa s'ha convertit en un important punt de trobada juvenil: sembla que una gran part dels usuaris tenen entre 12 i 17 anys. Els meus alumnes m'expliquen que s'hi passen hores i només en una estona m'han posat al corrent dels termes més habituals de l'argot flogaire: renovar, comentar, dedicar, afegir a efes, firmar, veure prèvies...



L'experiència de ser testimoni d'una de les moltes coses que fan els joves davant la pantalla, potser a desgrat de pares i mares, ha estat molt satisfactòria. Les fotos i els comentaris m'ajuden a comprendre la seva manera de viure i de relacionar-se. Els propietaris i propietàries del fotolog hi solen aparèixer sols, en primer pla, o de cos sencer, però també amb la colla, fent el pallasso al final d'una sortida nocturna, a la platja, a l'habitació pròpia o de l'amiga. Sovint, a mesura que avancen els dies d'aquest calendari il·lustrat, hi van apareixent fotos més artístiques (un pla de detall, una posta de sol, una silueta sobre un fons manipulat...) i més emotives (una abraçada, un petó, dues mans enllaçades...).

Els textos que acompanyen les fotos són molt variats: ara un poema o un fragment d'una cançó romàntica, ara una anècdota en una excursió, comentaris d'afecte dedicats a l'amiga que comparteix tristors i guarda confidències... De vegades són frases soltes i de vegades quasi semblen pàgines senceres d'una mena de diari íntim. Quan el comentari és sobre la pròpia foto, sol ser més llarg i quan es tracta de comentar la foto d'algú altre, la frase curta és suficient (sàpigues que he visitat el teu flog, que la foto és guai, que hi surts molt maca...). Aquests comentaris breus s'acumulen davall de la imatge en forma de tirallonga d'intervencions, com si es tractés d'un diàleg de messenger en diferit.

Aquests estudiants de secundària demostren moltes habilitats relacionades amb allò que ara s'anomena competència digital: es manegen bé amb codis d'usuari i contrasenyes, creen vincles, publiquen fotografies, sovint després de fer-ne alguna manipulació amb un programa d'edició. Per comentar-les, escriuen textos de vegades molt elaborats i amb força recursos estilístics. El seu poc respecte per les normes ortogràfiques em sembla ara un tòpic: l'escriptura abreujada i plena d'onomatopeies no és anàrquica, sinó que segueix una certa lògica i es limita força als textos breus o als diàlegs escrits. Els comentaris més llargs i més elaborats respecten, en general, no tan sols les normes gramaticals, sinó també els criteris de coherència i cohesió d'un text escrit mitjanament formal.

Els fotologs serveixen als joves per mostrar-se als altres i per comunicar-s'hi; són un indici d'aquesta necessitat adolescent de contacte permanent que fa que dues amigues s'enviïn missatges fins i tot quan són al mateix edifici. Vull destacar també les habilitats socials que demostren molts nois i noies en els fotologs que he visitat: he vist com s'expliquen problemes i comparteixen experiències força íntimes, com s'ajuden, com confien en una amistat i agraeixen que algú hi hagi confiat, fins i tot com es riuen de les pròpies desgràcies... Em sembla que aquestes pràctiques ajuden també a desenvolupar la intel·ligència emocional. Més enllà dels avenços tecnològics, aquesta capacitat de parlar sobre els sentiments i les emocions fa que trobi aquest joves allunyats de l'ambient repressiu que fins no fa gaire temps envoltava l'educació dels adolescents i que segurament encara perdura en alguns àmbits.

Comunicació multimodal

Ahir, a punt de començar desembre, el meu fill Pol, de 10 anys, va enllestir la carta als Reis Mags. En realitat, l’escriu pensant en Sta Claus, perquè la nostra família britànica necessita temps per cercar els regals i fer-los arribar per correu o mitjançant algun conegut que vulgui afegir-los al seu equipatge en algun viatge a Catalunya. Encara que la tradició no obliga a escriure al Pare Noel, una carta és una idea molt pràctica. A casa sempre hem buscat aquesta solució intercultural: una carta de Nadal, adreçada al Pare Noel que servirà al gener per reescriure la dels Reis Mags. D’aquesta manera els nens poden demanar als reis que facin arribar alguns regals desitjats i no aconseguits el dia de Nadal. No oblidem que el Pare Noel és molt gran i pot tenir transtorns d’atenció o problemes de memòria.


Observo l’escrit resultant i m’adono de com han canviat les comunicacions. Aquesta carta no és com la que escrivíem quan érem petits per adreçar-la al nostre rei predilecte. Recordo que la meva mare en comprava un model imprès, amb línies netes impreses i emmarcades amb un filet blau o vermell. Sovint la salutació ja era escrita i calia voltar una mica per trobar-la en català “Estimats reis Mags...”. Anava dins d’un sobre vorejat amb la sanefa del correu aeri. Tots aquells detalls configuraven una experiència misteriosa i exòtica. Francament, no puc evitar fer comparacions i adonar-me que la carta que ha escrit en Pol és ben diferent.


En primer lloc, no és manuscrita, sinó que ha estat escrita amb ordinador. A més, amb l’ajuda sospitosa del germà gran, en Pol ha anat introduint, en diversos passatges del text, diverses URL, en què pare, mare, padrins i oncles podrem comprovar l’aspecte, els models alternatius, les mides i fins i tot el preu de cada regal. Si no fos perquè ens fa il·lusió triar-los en directe i embolicar-los amb papers de colors nadalencs, podríem fer que arribessin a casa nostra en un termini màxim de 8 dies, sempre que estiguéssim disposats a introduir en cada web el número de la nostra targeta de crèdit.


A banda, en el moment en què s’obre la carta, s’activa una melodia nadalenca que n’acompanya la lectura. Ens adonem de seguida que no caldrà fer cap versió en paper d’aquesta carta, ja que el fet d’imprimir-la suposaria perdre aquesta conjunció d’il·lustracions amagades i so ambiental. Aquesta conjunció de canals visuals i auditiu d'aquest escrit en versió electrònica és una mostra més de la multimodalitat que caracteritza la comunicació del nostre segle. I, és clar, també una evidència de com algú aprofita tots els recursos que coneix i domina per comunicar-se i aconseguir els seus propòsits.


1 desembre de 2008

Les nostres crisis

Arcadi Oliveres



Conferència d'Arcadi Oliveres a la Biblioteca de Caldes de Malavella, un dels actes de la Setmana de la Cooperació i la Solidaritat. Algunes dades impressionants:

Un català gasta 84 vegades més energia que un habitant del continent africà. La nostra petjada ecològica d'aquest mes ja ha gastat 3 mesos del futur de les generacions posteriors.

El capital evadit anualment a l'Estat Espanyol és aproximadament de 80.000 milions d'euros anuals. Dos milions d'aturats podrien tenir una renda de 40.000 euros bruts anuals amb aquests diners.

Cal aprendre a viure més senzillament per tal que uns altres puguin -senzillament- viure. La crisi financera és la seva crisi, la nostra és alimentària i, per tant, humanitària.

Es calcula que la fam mata diàriament 60.000 persones i la xifra és creixent a causa de la crisi alimentària, que augmenta per dues causes: la manca de conreus de subsistència als països pobres i l'especulació amb cereals provocada per la fabricació de biocombustibles.

Els fòrums socials han calculat que es necessiten 50.000 milions d'euros anuals per erradicar la fam, però els països rics han declarat que no disposen d'aquests diners. La banca ha rebut durant els darrers dies més de 700.000 milions d'euros.

L’estat espanyol es gastarà l’any que ve 18.609 milions d’euros en despesa militar.

Més informació:

http://www.justiciaipau.org/
http://paper.avui.cat/article/dialeg/145012/bancs/governs/ciutadans.html