Aclaparats pels deures escolars

Tot i que fa més de vint anys que sóc llicenciada, enguany em toca repetir cinquè de primària. Cada vespre, des del segon dia de curs, faig els deures escolars amb el meu fill de deu anys. Estic repassant totes les mesures del sistema decimal i els fenòmens del vocalisme àton. El meu fill arriba a casa amb exercicis que comporten una feina d’unes dues hores, encarregats pels mestres, segurament amb bona intenció. Potser estan convençuts que així contribueixen a elevar el nivell acadèmic del país, tan desprestigiat pels darrers informes institucionals.

Molts nens i moltes nenes del cicle superior de primària segueixen estudis musicals (3 o 4 hores setmanals) i practiquen algun esport (2 o 3 hores setmanals). La seva jornada laboral pot estendre’s a més de vuit hores lectives, o més de 10 hores diàries ocupades, si comptem trasllats i horari de menjador escolar. A tot això caldrà afegir-hi l’estona de treball amb activitats (generalment molt poc motivadores) que han de fer a casa, sovint sense ajuda.

En la meva opinió, els deures escolars diaris són obsolets i injustificats, simplement un indici de la mala organització del temps lectiu, sisena hora inclosa. No em refereixo, és clar, a tasques com llegir una novel·la juvenil, cercar una notícia a internet o al diari o escriure una llegenda que podria explicar l’àvia. Em refereixo a activitats com fer pàgines senceres d’exercicis de gramàtica, copiant cada enunciat a la llibreta o copiar i contestar set preguntes sobre un text de tres pàgines sobre els volcans. ¿No seria més enriquidor fer aquestes activitats en grup, amb la intervenció dels companys i l’ajuda del mestre?

Poso en dubte que l’hàbit d’estudi s’hagi de fomentar amb activitats complexes i pesades. Aquest tipus de tasques traslladades a casa resten als nens i nenes temps de joc, de convivència familiar i d’aprenentatge. A més, estic segura que els desmotiven vers les matèries acadèmiques, quan no fan perdre la il·lusió mateixa per aprendre. Ara, les cases, els centres cívics, les biblioteques i fins i tot la televisió, ben usada, són plens de recursos per ampliar coneixements i desenvolupar habilitats intel·lectuals i relacionals. Però per aprofitar aquests recursos els infants necessiten temps, en quantitat i de qualitat.

Hi ha un aspecte que considero encara més greu: els deures escolars són contradictoris amb la funció que hauria de tenir l’escola obligatòria com a garantia de la igualtat d’oportunitats. Molts alumnes de primària no tenen una mare o un pare que pugui ajudar-los cada vespre a fer les tasques de cada assignatura, perquè l’horari laboral no els ho permet. Alguns d’aquests alumnes no tenen un espai adequat per treballar en silenci; altres tenen pares i mares que vénen d’una altra cultura, i potser entenen l’encàrrec escrit a l’agenda, però encara no comprenen molts dels continguts dels llibres de text.

Crec que he esmentat prou arguments per dubtar de la utilitat d’aquesta tradició d’èpoques en què l’ensenyament consistia a acumular continguts mitjançant la repetició i els exercicis mecànics, repetitius i manuscrits. Un marc curricular que no para d’acumular objectius i continguts, sense reformular els anteriors, afavoreix les inèrcies en la pràctica docent, i fins i tot el col·lapse.

Aquests dies Catalunya ha rebut la visita de Daniel Pennac, un mestre que ha fet sentir la seva veu amb missatges clars i senzills sobre grans errors de l’ensenyament. Moltes de les reflexions sobre l’escola o sobre la lectura que exposa en els seus llibres han fet que molts professionals de la docència es replantegin moltes pràctiques acadèmiques. Segurament la força dels seus arguments consisteix simplement a mostrar algunes evidències que la societat no vol veure. Daniel Pennac ha dedicat el seu darrer llibre als alumnes poc brillants, al patiment dels últims de la classe. ¿Heu pensat mai en el patiment d’un nen de cinquè de primària que no sap o no pot portar els deures fets?

Més sobre el tema:
http://enfamilia.blogia.com/2008/090601-els-deures-escolars-a-casa.php