Cartes pedagògiques

Ahir vaig tafanejar una estona les novetats literàries en una llibreria cèntrica de Barcelona. A la taula de llibres recents de la secció de pedagogia hi havia Mal d'escola, de Daniel Pennac, en català i en castellà, al costat d'altres obres que no han tingut tant ressò mediàtic. Em va cridar l'atenció un títol, Estimat alumne (Ara llibres). Aquest llibre de Joan Portell em va fer pensar en l'èxit que va tenir fa pocs anys Carta a un adolescent, de Vittorino Andreoli. Aquest psiquiatre italià escollia el gènere epistolar per reflexionar sobre els canvis vitals de l'adolescència. La carta (en singular o en forma d'epistolari) és un recurs narratiu clàssic, molt apropiat per a l'exposició d'idees; de seguida em vaig adonar que Portell no era l'únic que havia escollit aquest gènere per reflexionar sobre l'educació.

Espigolant amb la mirada i els dits, dos llibres més: Carta a una mestra, de M. Jesús Comellas (Ed. Columna) i Carta a los nuevos maestros; endevino que es tracta de la traducció al castellà del llibre Va de mestres. Carta als mestres que comencen, de Juli Palou i Jaume Cela. És interessant comprovar que, recentment, alumnes i mestres necessitem escriure'ns cartes. Ens veiem quasi cada dia a l'aula, però aquesta comunicació ens deixa insatisfets, necessitem la perspectiva del pas del temps, de la reflexió personal distant en el temps i l'espai. M'agradaria rebre una carta dels meus alumnes..., d'algun alumne. A la taula de novetats hi havia més llibres de reflexió global sobre l'educació, Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets, de Patrícia Gabancho, o Creure en l'educació, de Victòria Camps (Ed. 62). És un signe dels temps?